Truquen a la porta i, sí, és el carter, que no només truca dues vegades sinó fins a tres, quatre i cinc. La meva agudesa auditiva i la diligència al caminar ja no són les mateixes de l’any passat. Obro la porta i em trobo l’home a qui saludo gairebé diàriament, de bon matí, al portal, estenent ara cap a mi la mà que sosté una petita cartolina, mentre diu, tímid i rotund al mateix temps (es nota que ha assajat un cert to dickensià): "¡Bon Nadal, senyor Pou!".

Veig a la punta dels seus dits la reproducció exacta de les felicitacions del passat: el traçat naïf d’un carter d’uniforme cordat, gorra de plat, bossot de cuir a l’espatlla i l’aire diligent de qui arriba a tot arreu. I em faig petit, mínim, líquid, en un mar de nostàlgia. D’aquestes aigües en sorgeix i s’eleva al mig dels dos, com una pintada en l’aire, la paraula 'estrenes’,que ningú s’atreveix a pronunciar. Un ja no sap si en l’era de la correcció malaltissa aquesta paraula, sinònim de propina i/o regal voluntari, pot arribar a molestar, ofendre o, alcontrari, il·luminar més encara el somriure del funcionari.

Em sembla endevinar que ell és només el principi d’una llarga cua de persones. Estiro el coll per mirar per sobre de la seva espatlla i sí, efectivament, allà estan, com fa anys,l’escombriaire, , el sereno, el porter i fins i tot, el reconec a l’instant, el cobrador d’Ocaso.

Reprimeixo a temps el crit, ja en la punta de la llengua: "¡Papa, els de les estrenes!". I corro cap al balcó a la recerca del que em falta. Aparto, esperançat, la cortineta. Confio a trobar el guàrdia urbà de guants blancs i casc lluent, pujat al podi orlat de cistelles i ampolles. Però no. El que veig és la Gran Via tallada pels Mossos d’Esquadra que reclamen respecte i dignitat.  Em solidifico a l’instant. Em faig gran de sobte. I aplaudeixo. Aplaudeixo que respecte i dignitat siguin drets a exigir i mai, mai, propina o regal voluntari, do oportú, concessió interessada, estrenes enverinades.