És la lluita de les cadenes de televisió. Tot sigui per l’audiència. Canvis sobtats en la programació, caigudes fulminants d’espais... El que potser encara no havíem viscut fins ara, i mira que hem viscut coses, és la contraprogramació entre una mateixa família independentista.

Hi ha quatre persones en vaga de fam. Davant d’una decisió tan contundent, el més lògic seria que la seva acció esdevingués l’eix de campanya dels seus. Però va arribar el pont de la Constitució (o la Puríssima, que cadascú esculli la seva festa) i l’afany pels protagonismes va provocar el primer afartament del mes. Els CDR van decidir que l’autopista era seva. Quim Torra es va deixar portar per l’emoció de ser rebut pel president d’Eslovènia i va encoratjar la via eslovena (es va oblidar d’explicar allò de la guerra, els morts, els ferits i la neteja ètnica administrativa). I es va presentar el Consell de la República, l’últim artefacte de Puigdemont. Entre uns i d’altres es van robar els titulars i la vaga de fam va passar a un segon pla informatiu. El més contradictori és que totes les accions, inclosa el dejuni, han sigut encoratjades, més o menys directament, per l’òrbita puigdemontista. El nou rostre del que un dia es va considerar ‘pal de paller’ del catalanisme, no té pal que el sostingui. Devorat pels seus gestos, quarterat pels seus interessos, cada supervivent busca el seu tauló. El problema és que, en la seva debilitat, tots s’agafen a Catalunya.