La imatge dels presos polítics catalans publicada recentment a la premsa –no de les preses, que són en un altre centre penitenciari– ens remet inevitablement a altres moments de la història de Catalunya. Paral·lelament, han tornat a circular fotografies del Govern de Catalunya empresonat després dels fets d’octubre del 1934, presentant la història d’aquest país com a cíclica i la repressió contra els nostres líders polítics com una tònica habitual en època contemporània.
No obstant, la comparació en aquest cas no és del tot encertada. La diferència entre llavors i ara és que els presos polítics d’avui estan a la presó per haver fomentat l’exercici democràtic, sense un bri de violència, impulsats per una reivindicació –la del dret a l’autodeterminació– que té el recolzament d’una àmplia majoria que va molt més enllà de l’independentisme militant. Acostumats a només llegir els seus textos des de fa un any, la imatge és potent perquè quan no hi ha imatge apareix la imaginació.
Quan Oriol Junqueras encara estava a Estremera vaig tenir l’oportunitat de poder visitar-lo. Abans d’entrar, el pensament divagava i fugaçment me’l presentava abatut en la solitud de la presó. Quin contrast amb l’home ferm i decidit que em vaig trobar darrere del vidre.
La foto d’aquest cap de setmana segur que té aquest efecte tranquil·litzador per a bona part dels catalans, deixant de banda la continuïtat de la terrible injustícia que significa el seu empresonament. Els presos polítics saben que defensen una causa justa i ho diuen i ho publiquen sempre que poden. Aquest convenciment es transmet en la instantània realitzada amb un fons de murs i finestres amb reixes. És també per aquest convenciment que Jordi Turull i Jordi Sànchez han anunciat l’inici d’una vaga de fam que, si es porta fins a les últimes conseqüències davant d’un interlocutor insensible, pot acabar de manera fatal i irreversible.