Les coses no venen perquè sí. Sempre hi ha una justificació, una causa. És el cas de l’Institut Escola Antaviana, a Roquetes. L’escola de primària va néixer com a fruit de la fusió de les escoles Pla de Fornells i Ton i Guida, i des del curs passat és també institut de secundària, amb la qual cosa han aconseguit tres objectius. Aglutinar l’ensenyament en un sol recorregut, fidelitzar l’ideari original, i oferir un servei sensible a la diversitat i a l’educació especial, amb el compromís indestructible de ser part de la comunitat, , és a dir, d’entendre, com diu el seu lema, que “per educar un infant cal tot un poble”. Un barri.
Les coses tenen sempre un passat, perquè justament Ton i Guida va ser, en els anys 60 del segle XX, l’exemple de una pedagogia compromesa, revolucionària en el contingut i les formes i implicada amb l’entorn obrer, lluny de l’elitisme, a favor d’un futur més digne per a tothom. Però també tenen un present, que és Antaviana avui. Un centre que aquest dimecres rep la Medalla d’Honor de l’Ajuntament en reconeixement a la seu treball diari, a la connexió amb la gent, a la voluntat d’excel·lència, a la combinació de la inquietud i la tradició, de la tecnologia i l’humanisme.
Fa temps, es va voler incloure “antaviana”, la paraula que va inventar Pere Calders, en el diccionari. Uns quants s’hi van oposar. Argumentaven que seria com acotar la màgia. Antaviana és això. Indefinible. Màgica.