El maig del 2008, el llavors president de la Generalitat, José Montilla, va advertir en un article del diari El País del risc de desafecció dels catalans. Ho va fer a propòsit de la negociació del sistema de finançament autonòmic en què el seu govern defensava l’anomenat principi d’ordinalitat, és a dir, que una comunitat autònoma no perdés posicions (no, recursos) en renda disponible un cop aplicats els mecanismes de solidaritat establerts en la Constitució. Els que ara acusen dia rere dia els independentistes de mentir amb el lema d’"Espanya ens roba” aleshores no van moure ni un dit per recolzar la demanda racional i racionalista de Montilla. Deu anys després, el 57% dels enquestats pel CEO de la Generalitat asseguren que votarien "no" en un referèndum sobre la Constitució del 1978. ¿És aquest el desafecte que va pronosticar Montilla? Sempre m’ha semblat pueril l’argument dels qui defensen que s’ha de reformar la Constitució perquè els que la van votar han mort. Si fos així, les constitucions tindrien data de caducitat. Però les constitucions duren mentre dura el consens que les va sustentar. I, a Catalunya, la població –no només els dirigents– pot ser que el vegi trencat. ¿Això justifica la unilateralitat de fa un any? En cap cas. Però tampoc avala l’immobilisme. Si més de la meitat de la població d’una comunitat que representa el 18% de la població té aquesta disposició, alguna cosa s’hi hauria de fer. S’hauria de fer alguna cosa amb les lleis que només es compleixen a cop de sentències judicials.

¿En el conjunt d’Espanya, s’ha fet aquesta pregunta? El cercador de Google diu que no. ¿Algú s’hi atreveix? Els que han criticat, amb tota la raó, que en les votacions del 6 i 7 de setembre del 2017 a Catalunya no es van donar les garanties democràtiques per prendre les decisions que es van prendre també ens haurien de parlar de la por del 1978. Espanya va fer la transició tenint por d’ella mateixa. I una part d’aquesta por no va néixer de la memòria de la guerra civil, sinó de la connivència entre alguns sectors del franquisme (policia, exèrcit, judicatura, fiscalia) amb l’extrema dreta. Els que asseguren que Espanya és una de les democràcies més madures d’Europa ¿no haurien de demanar una reforma constitucional feta sense por en lloc d’actualitzar-la com veiem de vegades? Altrament, els timorats un dia es converteixen en temeraris.