¿Què fem amb les nostres grans ciutats? ¿Què fem amb aquests barris que vam voler convertir en aparador i que, quan s’apaguen els llums, mostren les entranyes d’unes rebotigues sòrdides i hostils? I sí, parlem de Barcelona, però també de tantes ciutats del món. Barris en procés de degradació o ja degradats que es van posar tan macos que atreuen habitants acabalats atreuen habitants acabalats i turistes de pas i expulsen o derroten els seus veïns. ¿Hi ha alternatives?

Sembla evident que els ajuts a la vivenda són l’eix en què pivoten totes les solucions. Des d’ampliar el parc de vivendes socials, controlar els lloguers, dissenyar ajuts als col·lectius amb més dificultats, establir usos determinats per zones... Mesures que només poden tirar endavant amb un fort compromís polític i social. Però, també, alliberant-nos de cert derrotisme. A problemes molt diversos els hem posatl’etiqueta de gentrificació i potser estem fent el monstre tan gran que el convertim en una cosa pràcticament invencible. Potser hauríem de parlar d’interès del capital i, davant seu, tenir clar que només les aliances compromeses amb el benestar de les persones poden plantar-li cara. Amb una política capaç d’escoltar les comunitats veïnals i l’activisme, però també de crear complicitats amb col·lectius professionals que mirin més enllà de l’aparador. A la rebotiga ens juguem la pau social del futur.