Isabel Coixet em va dir una vegada quan li vaig preguntar si era capaç d’explicar tot l’embolic del procés, que “potser li havien posat alguna cosa a l’aigua”. Aquests dies m’han passat les seves paraules pel cap contemplant, per exemple, l’última ocurrència pilotada per Puigdemont des del seu refugi -em nego a anomenar-lo exili- a Waterloo. El trompetejat Consell per la República, la seva posada en escena i la normalitat amb la qual els mitjans ho narrem, crec que suma punts a la teoria de l’aigua.
Mantinc un profund respecte pels dos milions de persones que van votar independència, m’he rebotat des del principi contra els defensors de la teoria del cop d’Estat i deploro -ho diré en públic tantes vegades com sigui necessari- l’empresonament preventiu de líders polítics. Però res d’això resta gravetat al que els dirigents independentistes van provar d’imposar a Catalunya; sí, imposar. Ni tampoc atorga legitimitat als resultats de l’1-O, que per molt que s’entossudeixin no va ser un referèndum. Una altra cosa és la brutalitat policial exhibida per un Govern espanyol noquejat i incapaç, que va rebre una severa i merescuda condemna internacional. Però no es pot convertir el valor dels cops rebuts en salconduit per a un procés polític desastrós.
Tot i que hi ha altres coses que també m’al·lucinen. Ara que s’aproxima el 20-N segur que hi haurà abundant munició per als qui s’entesten a presentar Espanya com un règim antidemocràtic. Però no fa falta que sobreactuïn; només que s’atinguin a la veritat. Toni Martínez ens va proposar l’altre dia a 'Tot per la ràdio' recuperar el discurs que el rei Joan Carles va dirigir a tots els partits tres dies després del 23-F: “Seria molt poc aconsellable una oberta i dura reacció de les forces polítiques contra els qui van cometre actes de subversió. Convido tots a la reflexió i a la reconsideració de posicions que condueixin a la unitat més gran i concòrdia d’Espanya i els espanyols”. Són paràgrafs textuals de la seva intervenció. I és clar, la pregunta és molt òbvia: si després que uns homes entrin a trets en el Congrés, el cap de l’Estat apel·la a la meditació i a la mesura per resoldre un problema de convivència, ¿per què ara s’ha organitzat una espècie de competició a veure qui li dona més fort als que han protagonitzat un desbordament de la llei... però exclusivament polític? Amb una dada afegida: Tejero es va presentar a les eleccions i va treure menys de 30.000 vots. Els partits independentistes mantenen el llistó en els 2 milions. ¿Temperància davant uns milers, garrotada per a dos milions? Alguna cosa no quadra. Isabel Coixet va quedar curta: no és només l’aigua.