Aquests dies he pensat molt en els barrufets. ¿Els recorden? Aquells diminuts personatges blaus que vivien en bolets i arbres, que parlaven utilitzant tota l’estona el verb “barrufar” i que tenien un líder –el gran barrufet– i un enemic –Gargamel, que vivia amb la seva mascota, el gat negre Azrael–. Tot passava més o menys a l’edat mitjana, els personatges eren tots masculins, vestien tots pantalons i gorra i es distingien per un tret del seu caràcter, una habilitat o algun atribut extern. Així, hi havia el barrufet rondinaire, el mandrós, el de les ulleres, el bromista, el doctor, el distret, el fredolic, el vanitós... També hi havia una noia, una de sola: La Barrufeta. Portava un vestit blanc, sabates de taló, tenia el cabell ros, les pestanyes llargues i li encantaven les flors. Recordo que en una de les historietes tots els barrufets s’enamoraven d’ella i li proposaven matrimoni, però ella els rebutjava a tots, fins i tot al Gran Barrufet perquè preferia no haver d’elegir i ser amiga de tots. Que bonic.

Els barrufets –'Les Schtroumpfs' en l’original francès– han complert fa uns dies 60 anys. Van néixer exactament el 23 d’octubre del 1958, quan el seu autor, el dibuixant francès Peyo, va crear la seva primera aventura a les pàgines de 'Le Journal de Spirou'. Un any més tard eren ja els protagonistes de la seva pròpia sèrie d’historietes i el 1981 van arribar a la televisió francesa. A Televisió Espanyola van arribar dos anys més tard i el 1985 van començar a parlar català a TV-3, però en aquell moment jo ja era molt gran i allò de “barrufar” ens matava de riure.

Deia que en aquests dies he pensat molt en ells, i no precisament per la casualitat de l’aniversari, sinó perquè he conegut una teoria sociològica basada en la sèrie i molt en voga: el principi de la Barrufeta. Consisteix a constatar que hi continua havent entorns –lamentablement, no només de ficció– on el personatge femení continua sent un de sol davant la varietat de rols masculins. I que, mentre ells presenten característiques distintives que els singularitza, l’única singularitat d’ella sembla consistir, precisament, a ser petita. Vull dir, que ningú es preocupa perquè sigui alguna cosa més, tret del reflex de diversos tòpics femenins mal regirats. Per desgràcia, el principi de la Barrufeta continua ben present en les nostres vides.

Els explicaré una història. Fa més de 25 anys, quan començava a escriure seriosament, em vaig presentar a la modalitat de relat d’un certamen literari convocat per una localitat castellana pròxima a Valladolid. Les bases deien que en cas de resultar el meu conte guanyador jo m’hauria de personar en la cerimònia d’entrega, que coincidia amb la festa major i se celebrava a finals d’agost. El meu relat va resultar premiat. Em vaig presentar al poble, més contenta que unes pasqües. Em van dir que era costum que els guardonats en les dues categories del certamen –poesia i relat– rebessin una placa de mans de l’alcalde en una vetllada literariofestiva que tenia lloc any rere any sota l’envelat de la plaça major. I que fins allà arribaríem en comitiva des de l’ajuntament, que era a pocs metres, per ocupar els nostres seients assignats.

A mi tot allò em semblava preciós, rutilant, i estava desitjant que comencés la festa. Però a mesura que s’acostava el moment em va semblar reconèixer cert nerviosisme en els organitzadors. Hi havia carreres a l’ajuntament mentre es preparava la comitiva, i també xiuxiuejos i ensurts. Em vaig adonar que hi havia allà una jove molt endiumenjada –a mi em semblava una núvia– visiblement trista. Després em vaig assabentar que es tractava de la Reina de les festes sortint a qui, també per tradició, li tocava sortir en la comitiva del braç de l’escriptor premiat en la modalitat de relat, mentre que la Reina de les festes entrant, acabada d’elegir, ho feia amb el guanyador de poesia. Imaginaran el sobrecor de la noia al saber que el guanyador era guanyadora i que no hi havia ningú disposat a donar-li el braç (tot i que a mi no m’hagués importat oferir-li el meu). I l’estupor general al veure que se’ls havia desmuntat la desfilada per primera vegada en la història del certamen, que feia diverses dècades que se celebrava. Ningú havia previst l’eventualitat que algun dels guanyadors pogués ser una dona i formés una parella gens tradicional amb la reina de les festes. Van haver de treure de casa seva molt de pressa el bibliotecari municipal perquè resolgués aquella enutjosa situació oferint-me a mi el seu braç. A la desolada reina sortint la va acompanyar ni més ni menys que el senyor alcalde. Crec que això la va consolar.

Així que aquesta història acaba bé. Va brillar el bibliotecari, van brillar les dues reines de les festes, la comitiva va ser aplaudida, el premi entregat i després vam anar tots a sopar. Va ser el meu debut com a Barrufeta.