La fiscalia i l’advocacia de l’Estat han presentat els seus escrits d’acusació amb algunes dades que indueixen a la reflexió, i que probablement acabin tenint més transcendència en els pròxims dies de la que avui es pugui observar serenament.
És cert que la fiscalia demana penes altíssimes de presó per a alguns dels encausats. Però més enllà dels números, que és habitual que siguin alts en aquesta fase, el cert és que el to dels seus escrits ha canviat notablement respecte a l’exhibit pel magistrat instructor de l’assumpte.
La fiscalia realitza el seu relat de forma molt objectiva, fugint de tota retòrica, intentant sustentar l’existència d’un alçament violent, tot i que segons el meu parer de forma insuficient. Potser és que no donen per a més els fets reals, que es veuran durant la pràctica de la prova. Al final, l’únic que es descriu són uns escassos incidents i dificultats ambientals per dur a terme algunes diligències judicials –que sempre es van executar– fruit de les manifestacions convocades, així com alguns petits danys i escassos ferits només el dia de la votació. Els jutges hauran de dictaminar si aquesta pobresa fàctica és suficient per entendre comès un delicte tan summament greu com la rebel·lió.
També crida l'atenció que l’advocacia de l’Estat hagi entrat en l’anàlisi de la rebel·lió, donat que la tasca de l’advocacia és limitada als danys a l’erari públic, que només molt forçadament es poden atribuir a una insurrecció quant a la desviació de fons públics. Però ho fa i canvia la qualificació a la sedició sense cap mena d’explicació, i es redueixen significativament les penes, fins i tot sent altes. En realitat, l’escrit de l’advocacia és extraordinàriament similar al de la fiscalia, i només destaca aquesta modificació en la qualificació, així com que l’advocacia amb prou feines fa referència als incidents que haurien de sustentar, suposadament, el relat de la fiscalia de la violència insurreccional.
En tot això, gestos polítics a banda, sembla que hi ha una evident intenció de començar a restar apassionaments patriòtics a tot aquest procés, cosa que sempre és positiva. I és que observats objectivament els fets, la tan difosa idea del “cop d’Estat” decau fàcilment pel seu propi pes. Fins i tot es va intentar definir literàriament l’ocorregut com a “rebel·lió postmoderna” amb l’evident ànim de remarcar la gravetat dels fets esdevinguts, com si al món d’avui fos impossible –per desgràcia no ho és– l’única rebel·lió que existeix: la que descriu amb precisió el Codi Penal, i que no té res a veure amb el que va passar a Catalunya.
Ara cal deixar que parlin les defenses, que se celebri la prova, que la fiscalia pugui canviar la seva opinió d’avui davan l’evidència no insurreccional dels fets, si resulta provada, i finalment que els jutges dictaminin tenint en comptela pedra angular de qualsevol procés penal: la presumpció d’innocència.