Des que els bisbes espanyols van recolzar el cop militar del general Franco contra la república a la carta col·lectiva de l’1 de juliol de 1937, la jerarquia eclesiàstica no ha aconseguit alliberar-se del jou que la lligava al dictador i al seu règim. Junts van celebrar la victòria amb el braç en alt i el cant del tedèum. La Santa Seu apostòlica i l’Estat espanyol van firmar el concordat de 1953, que omplia de privilegis l’Església catòlica: econòmics, culturals, educatius, fiscals, culturals, religiosos, familiars, laborals, jurídics i militars. El concordat exigia als sacerdots espanyols “elevar pregàries” pel dictador.
Es conformava així el nacionalcatolicisme, sistema politicoreligiós de doble legitimació: de la dictadura a la “religió catòlica, apostòlica i romana”, reconeguda com “l’única de la nació espanyola” amb caràcter “de societat perfecta” i de l’Església al règim de Franco. Ni tan sols el Concili Vaticà II, que desmuntava peça per peça l’edifici nacionalcatòlic, va aconseguir modificar les relacions de dependència de l’església de l’Estat i eliminar els privilegis de tots dos.
Entrar sota pal·li a les esglésies
Durant gairebé 40 anys Franco va comptar amb el privilegi d’entrar sota pal·li a les esglésies i catedrals amb els mateixos honors que el santíssim sagrament de l’eucaristia. Col·locar al mateix nivell el cap de l’Estat que Jesús sacramentat és, teològicament parlant, un sacrilegi. A la mort de Franco, la majoria dels bisbes espanyols, inclosos els qui havien sigut moderadament crítics, el van reconèixer com un cristià exemplar i es van prodigar en panegírics. El cardenal primat Isidoro Gomá i Tomás el va anomenar “instrument dels plans de Déu sobre la Terra”. És de destacar el panegíric del cardenal Tarancón: “Crec que ningú dubtarà a reconèixer aquí amb mi l’absoluta entrega, l’obsessió diària, fins i tot, amb què Francisco Franco es va entregar a treballar per Espanya, per l’engrandiment espiritual i material del nostre país, amb oblit fins i tot de la seva pròpia vida”.
Des de fa 43 anys Franco té el seu sant sepulcre a la basílica del Valle de los Caídos protegit per una comunitat de benedictins dedicada a mantenir viva la memòria del dictador. ¡Trista tasca! Convé recordar que el primer abat del monestir benedictí va ser fra Justo Pérez de Urbel, procurador en Corts i confessor de l’esposa de Franco, i l’actual, Santiago Cantera, va ser candidat a les llistes de Falange i defensor a ultrança de la permanència de Franco al Valle de los Caídos. ¡Franquisme en estat pur!
Durant aquest temps la jerarquia catòlica espanyola s’ha mostrat complaent amb aquesta permanència. Ha sigut el Congrés dels Diputats qui ha acordat l’exhumació de les restes del dictador de la basílica. Ara la família vol enterrar-lo a la catedral de l’Almudena i la jerarquia eclesiàstica diu no poder oposar-se a aquest desig, apel·lant a tres raons: que la família és propietària d’un panteó a la catedral, que l’Església no exclou ningú i que els morts no tenen carnet polític. ¿Una propietat privada en un espai religiós? ¿No és això simonia? ¿L’Església no exclou ningú? És clar que exclou: a les persones divorciades tornades a casar els pot impedir combregar; les dones que interrompen l’embaràs i les ordenades són excomunicades; als homosexuals se’ls prohibeix l’accés al sacerdoci... ¿Els morts no tenen carnet polític? Per descomptat que el tenen, i algun com el de dictador és contrari als valors evangèlics.
L’episcopat espanyol encara té pendent demanar perdó per haver recolzat el cop d’Estat i haver legitimat durant 40 anys la dictadura
Si es retira a Franco del Valle de los Caídos i se l’enterra a l’Almudena suposaria treure'l del sant sepulcre basilical, col·locar-lo sota la capa protectora de la patrona de Madrid i prolongar la legitimació del dictador. ¿Algú s’imagina que el papa Francesc permetés que el general Videla fos enterrat a la catedral de Buenos Aires?
El 20 de novembre em sembla la data més assenyalada per exhumar les restes de Franco de la basílica benedictina i entregar-les a la família perquè els donin sepultura conforme als seus desitjos, menys a la catedral de l’Almudena, que seria la profanació d’un lloc sagrat. Així mateix em sembla una data simbòlica perquè l’episcopat espanyol demani perdó per haver recolzat el cop d’Estat de Franco, legitimat durant 40 anys la dictadura i mantingut el sant sepulcre de Franco durant 43 anys al Valle de los Caídos. Si, al final, se cedeix als desitjos de la família i Franco fos enterrat a l’Almudena, estaríem parlant de francocatolicisme.