Fa un munt d’anys que vaig aprendre a desconfiar de dos tipus de persones: les que diuen no tenir por de res i les que presumeixen de no dubtar pràcticament mai.
Crec que el dubte, això que Borges va definir com "un dels noms de la intel·ligència", és una via obligada per no ficar la pota més del compte i per no caure en dogmatismes absurds. I la por, ¡doncs què els explicaré! És la reacció de l’ésser humà davant un perill del tipus que sigui. O sigui, que sense por ets un inconscient i sense el dubte, possiblement, un fanàtic.
Però avui els reis del debat públic són precisament aquests: els que no dubten, els que no s’espanten –o això diuen– i els que abracen discursos, idees i proclames per bèsties que semblin amb el crit de "sense complexos"; aquesta expressió que Aznar i els seus seguidors difonen urbi et orbi per predicar una refundació de la dreta a Espanya.
Mai sabrem si Pablo Casado es va currar els seus estudis com Déu mana(¡quina expressió tan apropiada per a ell!), però resulta evident que s’ha convertit en alumne avantatjat d’aquesta doctrina; la seva pesada insistència amb què està en marxa un cop d’Estat del qual seria partícip el mateixPedro Sánchez i l’obsessió del seu partit per les prostitutes a Andalusia i els socialistes puters així ho confirmen.
És clar que el fenomen és global; la religió "sense complexos" reuneix altres apòstols de luxe, com Viktor Orbán, a Hongria; Matteo Salvini, a Itàlia, o Marine Le Pen, a França... per no parlar de Bolsonaro, al Brasil, o del summe sacerdot que no és cap altre que Donald Trump. Només la perspectiva històrica permetrà afinar amb més precisió les causes del seu encimbellament, tot i que algunes ja s’intueixen i crec que tenen a veure, precisament, amb els complexos; però no amb la falta d’aquests. Trump ha proclamat orgullós aquesta setmana que se sent nacionalista i ha instat els seus seguidors a utilitzar amb profusió aquesta paraula. El que no ha dit és que les afirmacions identitàries exagerades amaguen un acusat complex d’inferioritat, que pot ser individual o col·lectiu; perquè suposen un reconeixement del pànic al canvi, a la barreja i a les influències externes.
Reivindicar els complexos
O sigui, que posades així les coses, gairebé que estic a punt de reivindicar els complexos com a instrument de civilització. És clar que, per a exemple superlatiu de l’absència d’aquests complexos –i de la més mínima vergonya–, tenim la foto del príncep hereu de l’Aràbia Saudita amb familiars del periodista esquarterat a Turquia. Això no és ser desacomplexat; això és tenir els collons com el cavall d’Espartero.