El conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, ha defensat que es pugui impartir més castellà més castellàen entorns catalanoparlants i més català en entorns castellanoparlants, adequant l’ensenyament de cada llengua a la realitat sociolingüística dels centres. I la mesura és tan justa que gairebé sembla fruit d’'un país normal’. La llengua com a instrument d’aprenentatge i de relació, com a bé a respectar i, sobretot, a estimar.

Queda per al record aquella nefasta roda de premsa de Clara Ponsatí, llavors flamant consellera d’Ensenyament, en la qual amb prou feines aconseguia respondre en castellà i va acabar excusant-se "perquè realment tinc poca pràctica en això de l’espanyol". ¡La responsable d’Ensenyament! El castellà no està arraconat a Catalunya. No hi ha un problema de llengües al carrer, però sí que hi ha un enfrontament entre visions nacionalistes que proven d’utilitzar-les com a armes llancívoles d’interessos espuris. Aquesta ha sigut l’estratègia de Ciutadans, però també la de sectors independentistes que han tractat el castellà com una llengua invasora, aliena a la cultura catalana, i no han dubtat a degradar-la. Per a ells, una recomanació: 'Otra Cataluña. Seis siglos de cultura catalana en castellano' (Destino, 2018), de l’escriptor i periodista Sergio Vila-Sanjuán. Ni la cultura espanyola es pot entendre sense la cultura catalana ni aquesta sense la seva tradició en castellà. Benvingudes les propostes ‘normals’.