Ja s’ha convertit en una tradició. Una bonica norma autoimposada que no puc ni vull evitar cada vegada que arriba aquest mes i el teu dia. Perquè continuo fascinada amb la teva manera de moure’t per la vida. Perquè, ara que comences a conèixer alguns codis necessaris del comportament humà, et resisteixes a assumir-ne una part. Perquè continues desprenent una tendresa similar a la del dia que vas arribar a la meva vida, ja sigui parlant de multiplicacions, de gols o de cromos i cometes.

Conserves, i espero que per molts anys, aquesta bondat tan natural i tan pura. Aquesta manera tan teva de triar sempre el bàndol adequat. El bàndol que pot ser perfectament el dels perdedors si guanyar et suposa fer mal a algú.

No fa gaire estaves jugant a un videojoc amb altres nens. Vas deixar el comandament de la consola i vas venir plorant. Un altre nen em va explicar que t’havien dit covard. I la raó era que t’havies negat a acabar amb la vida d’un alienígena, un altre jugador que era més petit, que tenia menys anys que tu. No volies fer-ho i vas decidir retrocedir en el joc per un altre camí, tot i que sabies que perdries la partida. Vas triar el bàndol dels bons. Tot i que això et costés una derrota, un retret i una plorera.

Avui també recordo aquell dia que tornàvem junts en un tren i, en lloc d’emetre una pel·lícula per a nens, va començar el programa 'Radio Gaga', de Quique Peinado i Manuel Burque. El capítol anava de la gent que viu al carrer, els sensesostre. I em vas demanar veure-ho, tot i que era "per a grans". Em reservo per al millor racó de la meva memòria les teves reflexions quan es va acabar.

I al mateix lloc col·locaré la imatge del somriure imbatible de l’avi cada vegada que li expliques amb detall el resultat, els gols, les targetes i tota mena de dades de la Cultural Lleonesa. Aquests i altres estones compartides que fan que tota una vida, als seus 80 anys, hagi valgut la pena.

Guardaré el record de les teves primeres cistelles amb les teves mirades a la grada per comprovar que no m’havia perdut cap detall, de nou per culpa del mòbil. Guardo també el gest de les teves mans passant les pàgines del teu llibre preferit: 'Contes de bona nit per a nenes rebels’. Els teus "cada nit dues històries, mama" i la teva cara de sorpresa davant de situacions que et semblen injustes. Els teus "t'explicaré com m’ha anat el dia" un minut abans de quedar-te adormit.

Aquest any ja no et mossegues les ungles, però et continuen aterrint els mateixos malsons. I aquest any ens continuem parlant a través de les nostres cançons, tot i que ara ja ets tu qui me’n descobreix algunes de noves. Torna a treure el cap aquest mes. El meu preferit. Un any més. I ja en van vuit...