La seguretat és un tema massa important com per deixar-lo en mans de polítiques d’extrema dreta. Un tema massa important com per no afrontar-lo amb valentia i discurs propi des de la radicalitat democràtica, les esquerres transformadores i els moviments que construeixen alternatives. Amb el feminisme com a motor. Un altre tipus de polítiques de seguretat, i un altre tipus de debat sobre seguretat és possible, però és necessari deixar d’evitar aquest repte com si ens fos aliè. Com si no hi hagués més remei d’acceptar un ‘ells’ i un ‘nosaltres’. Parlar de seguretat és parlar de garantir el dret a la llibertat i a la vida, ¿hi ha alguna cosa tan important? Però és també entendre-la com un mecanisme al servei d’un ordre i un poder dominant. Les polítiques de seguretat no són només un treball policial, però també, i la seguretat està clarament condicionada pels factors de desigualtat, però no només.
Innovar en l’àmbit local
En la meva experiència com a alcaldessa de Badalona durant el període 2015-2018 em vaig fer càrrec directament de les competències de seguretat. Com a antimilitarista i pedagoga pacifista vaig assumir aquesta pretesa contradicció convençuda que es podria innovar en polítiques de seguretat a nivell local, i més després del mandat del PP de Xavier García Albiol fent bandera d’un model efectista, però gens eficaç, basat en la por, la repressió i l’arbitrarietat, que va fer augmentar molt la percepció d’inseguretat a la ciutat i el nivell de conflictes no resolts.
El repte ha obert un camí d’èxit. El nou model implantat ha suposat afrontar la seguretat de forma eficaç, amb bons resultats tangibles -un augment del 7% de casos resolts, una millora en la percepció de seguretat ciutadana-, però des d’esquemes diferents dels perpetuats pel sistema hegemònic, deixant de considerar-los inevitables. Amb la prevenció planificada com a eix, la feminització com a repte i amb participació ciutadana, ha sigut una experiència model en diferents trobades i fòrums de referència. Un camí iniciat i encertat amb molt recorregut per fer encara, que es malgasta desgraciadament després de la moció de censura que ens ha desallotjat del govern, des de sigles pretesament d’esquerres (PSC) i amb idèntics discursos que el PP d’Albiol.
No és nou que la seguretat sigui instrumentalitzada des de l’electoralisme i la demagògia. Ja ho diu el sociòleg Ramón Grosfoguel (Universitat de Califòrnia) quan analitza les causes del creixement del racisme i l’augment dels recolzaments electorals a la ultradreta a Europa: si els partits i organitzacions progressistes adopten actituds pròpies de la dreta per acostar-se als seus votants, ajuden a generar i estendre una subjectivitat que blanqueja i tolera l’intolerable, i que a l’hora de votar produeix transvasament de vot cap a l’original. Passa també en seguretat. Si l’esquerra no deixa de sentir-se intimidada i de desdir-se fàcilment dels seus principis, el que fa és reforçar la subjectivitat que defensa models absolutament impropis de sistemes basats en la radicalitat democràtica i el servei públic. De sistemes en comú. ¿Potser per això va guanyar Albiol a Badalona? És fàcil caure-hi, perquè tenim els deures per fer. A Badalona continuem disposades.