Ja que fa –’vous, mes lecteurs, mes semblables, mes soeurs et frères’– més d’una dotzena de campanades i anys junts, vull despullar la meva ànima i explicar-vos com aquest estiu, al Marroc de Genet i Goytisolo, que reposen sota terra i de cara al mar a pocs quilòmetres de casa, he descobert la filosofia que tant de bo –‘In-xa-Al·lah’– guiï els meus dies fins més enllà de les estrelles. L’he batejat provisionalment com‘desil·lusió positiva’, o ‘fèrtil’, i consisteix que, ja que no podem canviar el món, aprenguem a mirar-lo amb uns altres ulls. Com al toreig: si cites la bestiola i no arrenca, varia lloc i distancia: així podreu ballar junts i tu sortir a coll per la porta gran. Al toro, com al be àrab, ens els menjarem feliçment en família.
A Assilah, a 20 euros de taxi de Tànger, les antenes poc sofisticades no reben –‘al·leluia’– TV-3, però sí els partits del Barça i del Reial Madrid en llengua àrab, que arrasen, així com TVE Internacional, perfecta metàfora i vergonya dels fraternals llaços de sang hispano-marroquins. Felipe i Zapatero es mouen molt per allà, cuidant-se dels seus interessos, potser ignorant que el Marroc viu sota una doble dictadura: la monàrquica i la divina, de les quals alguns de desesperats fugen en pastera, a la recerca d’humiliació, mort o paradís.
Amb tota probabilitat, servidor de vostès estigui més a prop del procedir dels excapos sociates –que viatgem còmodament amb passaport i amb avió– que de les nostres veïnes i veïns (Habiba, Mohamed, Mustafa, Sadik, Hassan, Rachid...). Confesso que en la no sempre fàcil amistat amb ells he retrobat allà la vida, el paradís que ells busquen en nosaltres.
Torno a l’enunciat principal: la desil·lusió positiva –o fèrtil–, que podria ser no creure en res i anhelar encara menys, però gaudir de cada imatge: del pa rodó, de l’oli, de l’oli de lli, de les olives, dels tomàquets, de les patates, del peix acabat de pescat i de la carn sense additius, de la sopa harira, de la infinitat d’espècies i les seves olors (que es poden confondre amb els pigments), de la cua de fusta, de les serradures, del ciment, de la pintura a l’aigua, de l’aiguarràs, del pinzell i del rodet, del miracle –de la mateixa manera que una gallina posa un ou, veure com en 30 segons neix del no-res una rajola hidràulica i després netegen amorosament el motllo per parir la seva germana, que hauran d’assecar al llarg de tres dies amb les seves nits–.
Va dir Ramón Gómez de la Serna: “Hi ha gent que és de la Protectora d’Animals; jo prefereixo protegir les coses”. A qui sap llegir les coses no li calen llibres. Tot i que, en veritat, em moro de ganes de devorar l’última novel·lad’Eduardo Mendoza, que va dir, més o menys, en la seva presentació: “Continuo fent, com sempre, el que em dona la gana”. ‘Chapeau, Maître!’.