L’assaig de desglaç en les relacions entre la Generalitat i l’Estat s’assembla, paradoxalment, a un bosc després de la sequera: qualsevol espurna pot provocar un incendi devastador. La responsabilitat social dels mitjans de comunicació seriosos passa per no tirar burilles en els matolls ressecs; la dels polítics, per remullar les brases en comptes d’atiar-les.
La setmana passada, alguna capçalera va jugar amb l’encenedor al pronosticar sense fonament que en la seva conferència d’aquest dimarts el president Quim Torra, com en el seu diaCarles Puigdemont, plantejaria un altre desafiament a l’Estat: referèndum acordat o ruptura unilateral. Preguntat per tal especulació a Iberoamèrica, el presidentPedro Sánchez va entrar en el joc al suggerir que al seu Govern no li tremolaria el pols si havia de recórrer, de nou, al 155.Aquest ‘i tu més’ entre els dos presidents es va quedar en serp d’estiu: ni l’agenda del Govern comporta reobrir la traumàtica porta de la unilateralitat –no hi ha consens social per fer-ho ni acord entreERCiJxCat,amb permís de Puigdemont–, ni l’Executiu socialista té al cap suspendre l’autonomia catalana.
El full de ruta repuntat per Torraal Teatre Nacional de Catalunya haurà decebut sens dubte la confraria dels hiperventilats, molt sorollosos a les xarxes socials però sociològicament poc representatius. Fins a 25 vegades va apel·lar al “diàleg”, la “negociació”, a la necessitat d’asseure’s, parlar, escoltar... Ni una va invocar la fracassada via de la unilateralitat.
Corregint els errors comesos pels seus predecessors,el president no va posar terminisper a l’anunciat adveniment de la república catalana, ni per a la reedició d’un altre 1-O, ni per a l’activació de cap acció de desobediència amb què la Generalitat pogués tensar novament les costures de l’Estat. Només va cridar l’independentismea protagonitzar una “marxa permanent pels drets civils”, encara per concretar, i a crear un fòrum cívic i social que, al marge de les institucions, involucri la societat en un “debat constituent”. En última instància va alertar que, en cas de condemnar el Suprem els líders independentistes, comunicarà al Parlament unes “decisions” que afectaran el seu futur o el de la legislatura. I poc més. Pur processisme.
Mínim comú denominador
Els fanàtics del tenim pressa s’ho hauran d'agafar amb calma. Els qui van assagetar el presOriol Junquerasper apel·lar a la concòrdia i l’entesa enun article a EL PERIÓDICOja tenen una altra diana on llançar els dards. Estan en el dret de disparar al pianista, però erren l’objectiu.
Perquè Torra es limita a sintetitzar el mínim comú denominador entre les forces independentistes: defensa de l’1-O, a falta d’un referèndum pactat; renúncia a l’estèril unilateralitat; i denúncia de la situació dels polítics presos. Anar més enllà no només fracturaria encara més la societat catalana; també comportaria la implosió de la fràgil majoria independentista.