La part bona de la llei sobre l’Estat nació jueu, acabada d’aprovar per la Knesset per 62 vots a favor i 55 en contra, és que acaba amb la ficció que és possible un nacionalisme sionista dins d’un Estat jueu i democràtic. És el que sosté Gideon Levy, un dels periodistes jueus més lúcids d’Israel, i també dels més odiats per la ultradreta que dona suport aBenjamin Netanyahu.
Un Estat només jueu, amb ciutadans de primera (jueus) i de segona (els palestins amb nacionalitat israeliana, un 20% de la població), no pot ser democràtic perquè falla el principi d’igualtat. La llei no empitjora, de moment, la discriminació diària que pateixen els 1,8 milions de palestinoisraelians. No només ho reconeix, en presumeix.
La dreta ultranacionalista que domina la política d’Israel des de l’assassinat de Rabin, el novembre de 1995 en mans d’un extremista jueu, s’ha tret la careta. Primer va dinamitar els Acords d’Oslo, que establien les bases d’una pau amb l’OAP de Yasser Arafat i obrien la possibilitat de la solució de Dos Estats, confirmada en la Conferència d’Annapolis el 2007. Per a aquest sector, una pau amb els palestins equival a la renúncia dels territoris bíblics. El seu contracte de propietat de la terra es basa en un llibre de ficció.
Error de llei
El diputat del Likud Benny Begin diu que la llei és un greu error. Tem un esclat social. Parlem del fill de Menájem Begin, impulsor del’expansió colonial a Cisjordània i Jerusalem Est, i dirigent del grup paramilitar Irgún (Etzel), autor de nombrosos atemptats i assassinats en els anys previs a la creació de l’Estat d’Israel. Begin pare seria avui un moderat (o un menys radical).
El Comitè Jueu Nord-Americà es va mostrar “molt decebut” amb una llei “que posa en risc el compromís dels pares fundadors de crear un Estat que fos jueu i democràtic”. No és l’única veu crítica en la Diàspora (els jueus de l’exterior). Hi ha una desconnexió creixent entre un Israel xenòfob i els fills i nets dels que van patir l’Holocaust.
Sentiment de culpa a Europa
La dreta israeliana sap que disposa d’una arma eficaç i poderosa, acusar d’antisemitisme tot aquell que critiqui les seves decisions o doni suport als palestins. És real perquè hi ha una culpabilitat col·lectiva, més a Europa, per no haver impedit el genocidi. Aquesta dreta israeliana també considera antisemita la campanya internacional de Boicot Desinversió i Sancions (BDS). Els preocupa perquè no deixa de créixer. Es pot defensar el dret a l’existència d’Israel, disfrutar de la cultura jueva i estar en contra de les polítiques de Netanyahu. És un fet que aconsegueix conciliar milions de jueus a tot el món.
Avi Dichter, impulsor del text que ha acabat en llei, parla com un xenòfob. La seva llei ho és, consagra la supremacia racial i religiosa. “Érem aquí abans que vosaltres i hi seguirem després de vosaltres”, va dir als diputats palestinoisraelians. La segona part de la frase és una declaració d’intencions.
El periodista Levy diu que el perill més gran per al futur Israel no són els palestins, ni tan sols l’Iran, sinó Netanyahu i els seus sionistes revisionistes (el corrent radical del sionisme). Fins a l’aprovació de la llei hi havia dos bàndols en aquesta dreta ultra, els que parlaven sense embuts i els que provaven de mantenir les formes, pel què diran internacional. Amb Trump a Washington no s’ha de preocupar.
Terres, no persones
L’objectiu dels sionistes revisionistes és que Israel incorpori Cisjordània i Jerusalem Est. Quan parlen de Cisjordània, de tot o del 80%, volen dir, les terres, no els 2,5 milions de palestins. Només alguns parlen d’una expulsió massiva, però és una idea estesa, i que aquesta llei afavoreix. La variant seria recloure’ls en enclavaments en el 20% menys productiu. Es lluita per la terra i per l’aigua.
Morta la idea dels dos Estats, quedava una altra opció, perillosa per al sionisme radical: un Estat democràtic sobre tot el territori que inclogui les dues comunitats. El problema és demogràfic, hi ha gairebé tants palestins com jueus israelians. Amb la nova llei, Netanyahu es garanteix la judaitat absoluta d’Israel. El següent pas serà aplicar la política de la gota malaia que tant èxit ha tingut a Jerusalem Est, la pressió constant perquè els palestins que hi viuen se’n vagin.
La nova llei farà més complicat negar que Israel és, o va pel camí de ser, un Estat basat en l’apartheid. La creació de dos o més categories d’habitants segons la seva raça ens condueix a la Sud-àfrica contra la qual va lluitar Nelson Mandela. Això també inquieta Netanyahu. Potser perquè des del 2012 l’apartheid es considera un crim de guerra de persecució universal.