Tots els que han vist el documental del 20-S per força han d’acabar convençuts d’unes quantes certeses. La primera, que tant Jordi Sànchez com Jordi Cuixart van evitar, amb esforç, contundència, paciència i determinació, que la concentració davant de la Conselleria d’Economia derivés en una situació gravíssima. Justament la situació que els tribunals després han provat d’inventar (i s’ho han cregut) per portar-los a la presó. Parlava amb un amic expert en temes de seguretat i em deia que deixar armament dins d’un vehicle de la policia, sense custòdia, era una falta de professionalitat que cap agent no es podia permetre i que un acte així està sancionat pel reglament. No sembla, doncs, que s’oblidessin de les armes, sinó que pretenien una altra cosa.

Reflexionar sobre això ens informa de la gravetat del que podia haver passat. El documental també és aterridor quan ensenya l’evolució delsfets davant de la seu de la CUP. Contemplada en la distància dels mesos, l’escena (una tensa espera que es debat entre la provocació i la insòlita contenció pacífica) gela el cor. És la segona certesa. La tercera és en la carta que Cuixart va escriure a EL PERIÓDICO. "El diàleg és un instrument de construcció de societats madures". I la quarta, que és òbvia però que s’ha de repetir fins a l’extenuació: més enllà d’independències o repúbliques és una indignitat inefable que gent així estigui tancada en una presó.