Sorprèn la virulència amb què en una Unió Europea (UE) que s’anomena garant del benestar social i el progrés ressorgeixen sentiments de xenofòbia i menyspreu envers l’altre que crèiem enterrats als passatges més foscos de la història del segle XX.
Les últimes declaracions del ministre d’Interior italià, Matteo Salvini, sobre els immigrants, a qui es refereix com a “carn humana”, evoquen els episodis més negres delsrègims feixistes, que haurien d’haver quedat enclosos als llibres d’història.
És evident que l’allau d’immigrants i refugiats pot ser un problema si s’aborda sense estratègia i en calent. No n’hi ha prou amb les bones intencions, encara que siguin molt millors que les dolentes i de tant en tant calgui donar un cop de puny sobre la taula, a l’estil del que el Govern de Pedro Sánchez ha donat amb l’‘Aquarius’, per despertar consciències. Però cal tenir plans i preveure solucions per als qui pateixen el drama d’abandonar la seva llar per guanyar-se la vida o, simplement, per salvar-la.
En etapes de gran creixement i manca de mà d’obra, alguns dels que ara exigeixen barreres eren els primers a reclamar facilitats per contractar estrangers. A tot això s’afegeix la poca empatia dels països que manquen de fronteres conflictives (diguem-ho així) amb els que viuen aquesta realitat cada dia. Falta solidaritat, comprensió i política comuna.
La UE ha fet poc per ser propera els ciutadans, però els governs nacionals han contribuït en utilitzar-la com a parapet per afrontar les crítiques: “Cal fer-ho perquè ho diu Brussel·les”, solen dir com a excusa. Aquest repartiment de papers entre el poli bo, que mai no té la culpa; i el dolent, que imposa receptes que produeixen dolor, ha distanciat l’Executiu i les institucions europees del conjunt de la ciutadania. I la reacció, avivada pels efectes de la crisi econòmica, és el caldo de cultiu delspopulismes més menyspreables aprofitat pels polítics i pels xarlatans més oportunistes.
La veritat és que una unió que és tan inflexible amb les polítiques econòmiques, que obliga a complir mil·limètricament els criteris de dèficit, deute i altres variables fredes i macroeconòmiques, al marge dels seus efectes sobre la població, es revela alhora incapaç de consensuar una estratègia davant de la immigració i insensible enfront d’aquest drama humà. Cada un va a la seva.
Tant complir les receptes econòmiques i resulta que més que el relacionat amb els comptes i les finances públiques el veritable dèficit que pateix Europa és d’humanitat.