Moscou, anys 90. La ciutat i l’espai postsoviètic en el seu conjunt eren un pandemònium on la pobresa corrosiva s’entremesclava amb l’estupor pel desmantellament d’un imperi a preu de ganga. Els treballadors de les empreses desballestades malvivien venent per les carreteres del país les cassoles i les caixes de galetes amb què els pagaven el salari en espècie, mentre que, cada dos per tres, queia abatut a trets un banquer o un incipient empresari. Sense temor de la hipèrbole, el mandat de Borís Ieltsin es va assemblar bastant al Chicago dels anys 30 referent a la instauració del ‘capitalisme de companys’ i al degollament entre clans mafiosos per aconseguir un grill de poder.

Afegit el desgast de les dues guerres txetxenes, resulta comprensible que els russos veiessin en l’exagent del KGB Vladímir Putin l’adveniment d’un tsar amb puny de ferro que els salvaria del caos i el desgovern dels oligarques. Putin ja suma 18 anys en el poder, més que cap altre dirigent des de Stalin, i bona part del suport amb què compta encara –al març, va guanyar les eleccions presidencials amb el 77% dels vots– respon sens dubte al regust amarg d’aquells anys.

El país, tanmateix, no s’ha convertit en la democràcia liberal que auguraven els cants de sirena de l’FMI. ¿A què es deu? ¿Què ha passat des que els murs de l’URSS es van ensorrar? En resposta al trencaclosques, la periodista russa Masha Gessen (Moscou, 1967), una de les veus més crítiques contra el règim de Putin –de fet, va haver de traslladar la seva residència a Nova York-, ha efectuat una excel·lent dissecció de les últimes tres dècades, des de la tímida obertura de la perestroika fins a la involució autoritària, en l’assaig El futuro es historia. Rússia i el retorn del totalitarisme, que acaba de publicar Turner. I ho ha fet d’una manera molt russa; això és, seguint la tradició de compondre una obra mitjançant un gran mosaic de testimonis, com Lev Tolstoi a Guerra i pau o Vasili Grossman a l’esplèndida Vida y destino. La setmana passada, per cert, Masha Gessen va donar una conferència en el CCCB titulada La imaginación y la democracia.   

Per aldramatis personae de la seva obra, que es llegeix amb l’agilitat narrativa d’una novel·la, l’autora va escollir set subjectes amb la intenció de reconstruir les seves vides des d’aleshores: cinc joves nascuts en la dècada dels 80, just quan començaven a despuntar les reformes de Mikhaïl Gorbatxov, i tres individus més veterans que han intentat aixecar una bastida intel·lectual a la zona zero que va deixar el comunisme. Amb tot, la gavella de personatges elegits pertany gairebé en exclusiva a les elits, al mateix extracte social que l’autora, a les classes mitjanes educades; és a dir, a la intel·ligència russa, tan lluminosa com exigua. Seriozha, per exemple, és ni més ni menys que el net d’Aleksánder Yákovlev, un dels grans ideòlegs de la perestroika, i Zhanna, la filla del líder opositor Boris Nemtsov, cosit a trets el 2015 a prop de la plaça Roja.

Un espècimen que mai no va marxar del tot

A Gessen semblen interessar-li menys les penes del rus ordinari que encara dona suport a Putin –malgrat el partit únic, de la corrupció, del retrocés en les llibertats, de l’absència d’una societat civil– per l’estabilitat i la millora dels nivells de vida. I, tanmateix, l’autora és precisa en el diagnòstic: no tota la culpa és del Kremlin; també influeix el llegat d’una societat traumatitzada pels 80 anys que va durar l’URSS. No és quel’homo sovieticus hagi tornat, sinó que mai no va marxar del tot.

Fa un segle, la revolució bolxevic va somiar amb la construcció d’un home nou que controlaria el seu destí i forjaria una societat més justa i pròspera, si bé, sobre la taula d’operacions del doctor Frankenstein, va sorgir el que va sorgir:l’homo sovieticus. Mikhaïl Bulgàkov va fer una hilarant sàtira sobre això a la novel·la Corazón de perro.

A finals dels anys 80, el sociòleg Yuri Levada, creador d’un centre d’opinió pública en un país on ni tan sols hi havia els sondejos, va començar a estudiar les característiques d’aquesta criatura, un espècimen que creia en l’Estat paternalista, depenia d’ell, s’havia acostumat al “doblepensar” i desconfiava de qualsevol iniciativa individual que amenacés l’equilibri entre jerarquies. Es presumia que el transcurs del temps i les noves generacions l’anirien esborrant, però van fallar els pronòstics.

¿Per què perviu el seu espectre? Potser l’escriptora bielorussa Svetlana Alexiéviech va encertar durant una entrevista que li van fer un any després de rebre el Nobel de Literatura: “El poble se sent enganyat –va dir–. La perestroika va ser obra de Gorbatxov, no del poble. De sobte, el poble va despertar en un país completament diferent. El poble volia un socialisme amb rostre humà”. I potser per això ara ressona el mateix mantra funest que se sentia als anys 90: “Budushchevo niet”, no hi ha futur.