Es podria suposar que la firma de la pau per posar fi a més de mig segle de conflicte armat a Colòmbia relaxaria les tensions polítiques que ja van ser evidents quan una majoria va rebutjar el 2016 l’acord rubricat amb les FARC. No ha estat així. Els colombians acudeixen avui a les urnes per elegir en primera volta el successor del president Miguel Ángel Santos i ho fan amb una enorme polarització representada per Iván Duque, home de l’expresident Álvaro Uribe, per la dreta, i Gustavo Petro, exguerriller, exsenador i exalcalde de Bogotà, per l’esquerra. Tots dos esgrimeixen l’acord de pau, però des d’actituds oposades. El primer, per revisar-lo en sentit molt restrictiu, com ha volgut sempre el seu mentor. El segon, per desenvolupar tots els pactes assolits, ja que en molts aspectes la seva implementació s’ha frenat.

En aquesta campanya ha aparegut un element nou que ha estat utilitzat per uns i altres com una arma llancívola. La crisi migratòria de Veneçuela, amb l’arribada a Colòmbia de milers i milers de ciutadans de veneçolans que fugen de la repressió i la misèria generades pel chavisme, ha estat utilitzada per la dreta contra la candidatura de Petro associant-lo al bolivarisme, i a aquest per presentar-se com una víctima dels esmentats atacs. Amb un veïnat immers en greus problemes polítics i econòmics com el Brasil i l’Argentina, Colòmbia hauria d’apostar per l’estabilitat, però el que apareix a l’horitzó és el populisme, ja sigui de dretes o d’esquerres.