L’any 1956 queda per a mi molt llunyà. Va ser el del meu primer viatge a peu. Després en van arribar una vintena més, no només per Catalunya, sinó també per Espanya.

Considero que va ser una bona idea. Ara tots els pobles modestos es van igualant, però en aquells temps hi havia uns notables personatges populars. Penso en l’amo de Can Gasset, que em va acollir en un poble del Pallars per poder sopar i dormir allà. ¿Què se’n deu haver fet de la seva vida?

Era un home cordial, però seriós, bastant alt, que parlava sense aixecar la veu, i mostrava una força continguda. Era caçador de llebres i senglars, i tenia una gran habilitat en totes les feines de la muntanya. Quan fallava l’electricitat, callava, i quan tornava la llum, tornava a reprendre l’explicació en el punt exacte en el qual havia callat.

Un personatge singular. Quan li vaig preguntar quants habitants tenia el poble em va contestar: "No ho sé, mai no els he comptat".

Ara han passat els anys i ja em costa creure que he viscut el que he viscut. Soc conscient i em faig càrrec que la meva memòria ja estigui cansada d’intentar ajudar-me. “Ja t’ho vaig dir dijous, que aquest dissabte vindria el Pere.”

Reconec que s’ha de tenir molta paciència amb els desmemoriats, i ha de costar una mica no irritar-se. “Però, si va quedar molt clar que seria dissabte! I tu mateix vas dir...”

¿Què vaig dir? ¿Quan ho vaig dir? L’amic pot tenir pietat de mi, o, ja cansat i fatigat, pot pronunciar la inevitable sentència: “Deixem-ho córrer”.

Jo vaig ser present, moltes vegades, en la demostració d’una memòria extraordinària, la del meu cunyat i escriptor Néstor Luján i del meu amic Paco Noy. Durant una conversa es discutia sobre un tema i Néstor, després d’anar-se’n disparat cap a la seva important biblioteca, tornava immediatament amb un llibre a la mà. Milers i milers de llibres tenien lloc al seu cervell.

La memòria pot ser un paradís o un infern.