Hem passat un cap de setmana ple de sentiments maternals bons i embafadors, celebrant aquesta funció biològica imprescindible per a la perpetuació de l’espècie, oblidant, potser, que aquí i ara ser mare és més un luxe que una decisió lliure. Falta de suport públic, estructures familiars cada vegada més reduïdes, jornades laborals maratonianes i un llarg etcètera tenen com a conseqüència que el desig de maternitat sigui sistemàticament insatisfet.

Ho deia un dia una dona en un programa de ràdio que havia estat mitja crisi a l'atur i l’altra mitja amb feines temporals amb què no arribava als 400 euros mensuals de salari. Es va veure obligada a tornar a viure a casa dels seus pares i, ja a la trentena llarga, expressava amb una lucidesa esgarrifosa que ni tan sols podia plantejar-se tenir fills.

Per això l’angoixa existencial de l’individu pot convertir-se en una presó perpètua. Les funcions maternals (sigui quin sigui el sexe de qui les exerceixi, tal com deia Santiago Alba Rico) fan caure aquesta forma neuròtica i asfixiant que ha adoptat l’existència en una societat on sembla que s’han esfondrat totes les estructures, on impera la sospita davant dels ideals en els quals van creure generacions anteriors i el panorama és un desert fet de les restes de somnis trencats. Sense esperança no podem imaginar un futur i sense imaginar un futur la reproducció es converteix en un exercici buit. 

Per a tot i a tota hora

Però tenir fills segueix dotant de sentit la vida, és un bon antídot contra les crisis existencials a les quals ens porta el ritme del món contemporani. I sí, seria egoista decidir ser mare per escapar-se de l’angoixa de ser una mateixa, però és una decisió que ens apropa de manera inequívoca a la vida. Res no ens obliga més a sortir de nosaltres mateixos, tancats en un jo eternament adolescent que no deixa mai de mirar-se el melic, que haver de cuidar-se d’un altre de desvalgut, vulnerable, que ens necessita per a tot i a tota hora.

Tenir fills no és només una necessitat de la societat per invertir la piràmide demogràfica, ho és també de les mares per pura supervivència. Agafada als fills que t’han sortit de dins es diria que una es fa menys alienable perquè la maternitat és una veritat del cos que escapa salvatgement a tota estructura de control, espai ple de contradiccions però lliure si es pot preservar d’ingerències externes. Per això no és estrany que hi hagi cada vegada més estratègies de capitalització d’aquest espai per convertir-lo, com tot en el neoliberalisme imperant, en un bé que es pugui comprar i vendre.

Fins ara aquest mercantilisme s’ocupava dels objectes, els milions d’objectes “necessaris” per cuidar una criatura però ara, amb clíniques de reproducció, gestació subrogada i congelació d’òvuls és el cos mateix el que es pot comprar i vendre, inclosos els nadons. Un anunci de reproducció assistida que s’emet aquests dies a la televisió ho diu ja sense dissimular: el teu nadó nounat o et tornem els diners.