Podria començar a pensar que el Govern del PP té poders. O, si m’apreten, certa capacitat de fer miracles, com ja va demostrar amb la designació de Luis de Guindos per a la vicepresidència del Banc Central Europeu (BCE)Luis de Guindos.
Lligar la pujada de les pensions a l’ augment de l’ IPC, una exigència dels pensionistes, que surten al carrer, era impossible. O això repetien des de l'Executiu de Mariano Rajoy no fa gaire temps.
Conclusió? Un: Pot ser que el que se'ns presentava com a impossible en realitat no ho fos. Dos: Pot ser que sí que hi havia prou diners, a diferència del que es deia en públic, però es reservava per a altres finalitats com ara rescatar autopistes fallides o per donar un cop d'efecte per aconseguir suports per als pressupostos de l'Estat per al 2018. Tant mal feta una cosa com l’altra per la seva frivolitat. I pitjor encara, si era veritat que era impossible o que no hi havia prou fons. En aquest cas estaríem davant del típic pegat, amb el pacte de Toledo (de nou), com a convidat de pedra. 160
En qualsevol cas, sembla que la política torna a ser l'art de fer possible l'impossible (o el que deien que ho era), per obra i gràcia d’un PNB PNB que ha sabut suplir intel·ligentment el buit parlamentari que va deixar l’antiga CiUCiU pujada a la muntanya de l’ independentisme.
Al final, les protestes dels pensionistes han calat. Primer, el PP va incorporar precipitadament als pressupostos pujades per a les pensions més baixes i rebaixes fiscals, fins i tot més grans que les que havia acordat amb amb Ciutadans, en una espècie de carrera d'anuncis més electoralistes que meditats.
I segon, la rematada: Rajoy no ha tingut problema a dinamitar (ara per ara) la seva pròpia reforma del sistema de pensions per obtenir el suport del PNB i agafar oxigen per al que queda de legislatura. Els penebistes han descol·locat tothom reclamant una cosa que no només beneficia la seva autonomia sinó tot el país i ara resulta que, com deia l'eslògan d'una famosa marca esportiva: 'Impossible is nothing' (Res és impossible). 160
¿Estem davant la translació al tema de les pensions de la cristiana història sobre la multiplicació dels pans i els peixos? Tot és molt més prosaic i en lloc d'un miracle o fenomen sobrenatural estem davant d'una de les "pastanagues" i estratagemes que el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro es guardava a la màniga per negociar els comptes públics.
O pitjor encara, davant la més pura i dura de les improvisacions i, en definitiva, davant d'una visió de les pensions com un regal o una gràcia que concedeixen els governs, pervertint el que en realitat és: un dret.