«Respecte a la successió del cap de l’Estat, sobre la qual tantes malicioses especulacions van fer els que van dubtar de la continuïtat del nostre 'Movimiento', tot ha quedat lligat, i ben lligat, amb la meva proposta i l’aprovació per les Corts de la designació com a successor a títol de Rei del Príncep Joan Carles». Van ser les paraules de Franco el 1969. I ningú es podia imaginar quanta actualitat tenen avui dia.
El «lligat i ben lligat» arriba fins a una Constitució en què els seus drets queden, una vegada més, en paper mullat. Aquests últims mesos (i fins i tot aquesta última setmana, de forma més intensa) he tingut la sensació d’experimentar un déjà vu continu.
Per un costat, els màster regalats (o facilitats) a càrrecs polítics. Estudiar sempre havia sigut un dret limitat. Amb l’arribada de la democràcia la classe obrera va obtenir el dret d’accedir a més estudis i arribar a la universitat. Però amb el temps t’adones que, encara que existeix aquesta igualtat d’accés, resulta aparent perquè els condicionants de classe acaben per aflorar una vegada a dins. Les assistències obligatòries, treballar i estudiar a la vegada, que ningú et conegui pel teu cognom o padrí… i tota una sèrie de mecanismes extres, entre idiomes i estades a l’estranger, que en la mateixa educació acaben per dividir. Dividir entre els que han de sacrificar-se per estudiar i els que només mouen un dit i una ordre perquè els regalin un títol.
Per un altre costat, els atropellaments a conceptes que semblaven superats. La situació a Catalunya ha evidenciat com les lleis són un assumpte d’interpretació absoluta on qualsevol acte pot considerar-se de rebel·lió a terrorisme. On una ja no sap què dir ni què escriure, no sigui que t’acoblin algun delicte. Vergonya és que davant uns talls de carretera, un xiulet o una careta de paper s’assenyali com a sospita de terrorisme. Just aquest país que ha viscut el terrorisme a les seves venes. Just aquest país i en una ciutat com Barcelona, que també ha viscut el terrorisme gihadista. I just aquest país i un Govern central que destina zero euros a memòria històrica i no reconeix les víctimes de la repressió franquista, que va utilitzar el terrorisme com a acció política.
Un altre exemple d’aquella Espanya ben lligada ha sigut l’anul·lació del canvi de nom del carrer Caídos de la División Azul, a Madrid. Diu la justícia que la formació «no entra en el període d’exaltació de la sublevació militar ni de la guerra civil». Tan primmirats amb les dates, però molt menys amb els principis cívics. Els nostres turistes veuran com retem honor a una unitat militar integrada a l’Exèrcit nazi, com a agraïment de Franco a Hitler per la seva Legió Còndor. Als pocs dies, el 14 d’abril passat, es va retirar una bandera republicana col·locada per un alcalde en una pedania de Castella i Lleó, amb... 12 habitants, un gran «perill». En canvi, fa uns mesos, vam veure com l’assetjament ultra a 400 diputats i regidors a Saragossa va quedar impune perquè els seus casos van prescriure al no obrir expedients la Subdelegació del Govern, després d’assegurar que mai va rebre l’informe pertinent de la policia. Quina casualitat.
Gran dèjá vu ha sigut també una altra decisió del Tribunal Constitucional, que avala les subvencions a col·legis que segreguen per sexes. D’aquesta manera seguirem veient centres que fomenten estereotips i reforcen el masclisme. Com aquella escola d’Alcorcón el director de la qual ja va ser multat pels seus missatges homòfobs, i on s’oferien classes de ganxet només per a nenes. O excursions a menjadors socials per a elles, i visites al Santiago Bernabéu per a ells. Tot molt «igualitari».
No oblidem sumar els delictes de llibertat d’expressió en forma de tuits o de cançó, o periodistes als quals multen amb la llei Mordassa. Un altre viatge al passat va ser llegir com la Diputació de Granada sol·licitava cancel·lar una obra de teatre d’Alberto San Juan, que no és més que una crítica a les contradiccions en les quals vivim com a societat capitalista. L’argumentació del PP, que presideix aquesta diputació, era que l’actor «ha ofès de manera molt greu víctimes del terrorisme, l’Església, l’estament judicial o la policia». Ho deia justament el PP, que té víctimes en cunetes sense reconèixer.
Després de dies així, una ha de parar. Respirar. I prendre consciència que no és cap dèjá vu. És l’Espanya de l’any 2018, la que segueix sense deslligar-se d’aquell llaç tan ben lligat.