Ha sigut un sucós tema de tertúlies. La xafarderia groga dedicada a una baralla entre reines per unes fotos amb les infantes unida al debat intel·lectual sobre el futur de la monarquia.

La reialesa casa malament amb la raó. Atorgar títols institucionals i sous públics de per vida per un accident hereditari és semblant a reservar un espai per a cavalls en el zoològic polític i assegurar que procedeixen d’un llinatge d’unicorns. El simbolisme davant la lògica. Reminiscències d’un poder ancestral més pròxim al pensament màgic que no pas a la realitat. Al cap i a la fi, cada país amb corona modela la monarquia com li agrada. No deixa de ser curiós llegir les anàlisis de tants que han considerat la discussió entre Sofia i Letizia com una inadmissible falta de protocol. En el fons, una reivindicació de l’unicorn. Ja que no veiem la banya, almenys, exigim que es comportin com a tals. Res de vel·leïtats mortals.

Una altra cosa és especular sobre com s’hauria acollit la discussió si hagués sigut protagonitzada entre Joan Carles I i Felip VI. ¿Les crítiques haurien tingut la mateixa intensitat, la mateixa deriva i la culpa s’hauria decantat cap al mateix costat? ¿El color predominant en les anàlisis hauria sigut el rosa familiar, el groc del retret o el marró del poder? Per cert, ¿existien unicorns femelles? En realitat, no es perdona la visió de les ferradures que posi en dubte la llegenda.