Dues dades procedents de la Unió Europea (UE) i de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) haurien de fer posar els cabells de punta als partits polítics i als agents socials espanyols. El cost mitjà d’una hora de treball a Espanya és el 30% més barat que la mitjana dels països europeus. I el revers de la moneda: els robots amenacen un de cada cinc llocs de treball espanyols. Fa dos anys perillaven per aquest motiu el 12%, vuit punts menys. Sabíem i sabem que el mercat laboral a Espanya pateix seriosos desajustos, en alguns aspectes molt diferents i molt més greus que en el conjunt de la UE i de les economies desenvolupades: taxes més altes d’atur tant en els cicles de creixement com en els de recessió; més precarietat i temporalitat; menys mobilitat i flexibilitat; i ara sabem també que menys productivitat. ¿Quines són les raons d’aquest desajust laboral a Espanya?
La temptació fàcil és atribuir-ho tot al pervers sistema capitalista. Però la veritat és que tan capitalista pot ser l’economia espanyola com l’alemanya, la britànica o la nord-americana. Així, doncs, el capitalisme pot ser una condició necessària però no suficient. Un segon element estructural a considerar és la legislació laboral. Els sindicats diuen, i amb raó, que les dues últimes reformes laborals han liberalitzat el mercat del treball a Espanya. Però la realitat és que només ho han fet en una part del seu perímetre: els treballadors més joves no tenen manera d’accedir en molts sectors a un contracte fix mentre que els més grans conserven intactes els seus drets. No es tracta de sembrar la discòrdia entre la classe treballadora però sí de dir que les estadístiques en aquest punt enganyen molt. Perquè la mitjana dels salaris a Espanya sigui el 30% inferior a la mitjana de la UE es necessita que en alguns sectors i en algunes categories ho sigui un 60% ja que en altres estan pràcticament equiparats. Un tercer factor és la cultura empresarial i aquí, certament, fallen com a mínim tres coses: les empreses espanyoles generen poc valor afegit, i per això el retorn de les inversions es basa més en els baixos costos que en els beneficis sustentats en la quota de mercat, el preu i la productivitat; les empreses espanyoles, i això és conseqüència de tot l’anterior, necessiten poc personal qualificat, precisament perquè es mouen en sectors amb poca tecnologia i molta força de treball intensiva (turisme i construcció, per exemple) cosa que fa que no tinguin incentius per retenir el talent i el retribueixin cada vegada de manera més desigual; finalment, estem en un país en què les rendes passives acumulen una part molt important del patrimoni, i així és com obtenen rendibilitats iguals o superiors en activitats que no necessiten ocupació. És aquest baix valor afegit de les empreses el que obre la porta als robots, més que en països on els sectors punters són els vinculats al disseny o a la tecnologia. Un panorama desolador que hauria de ser motiu d’emergència nacional: a Davos ja es parla d’una renda bàsica universal.