Les Filipines han tingut diversos presidents mereixedors del màxim repudi. Ferdinand Marcos va ser un dictador que va regir amb mà de ferro i cap mena de preocupació social durant més de dues dècades els destins de més de cent milions de persones repartides en multitud d’illes. Joseph Estrada, un actor de cine ficat a polític, va ser un president inútil i corrupte fins al punt que l’Exèrcit, de la mà d’una revolta popular, el va fer fora. L’actual cap de l’Estat, Rodrigo Duterte, pertany a aquest planter de presidents, amb la diferència que els supera a tots ells en el més absolut menyspreu de la llei. 

No només és un populista i un autòcrata. La seva ordre als soldats demanant que disparin a les rebels comunistes a la vagina li ha merescut el qualificatiu de mascle feixista. Home de dit inquiet, almenys verbalment, ha cridat a cometre assassinats extrajudicials en el món de la droga. Es calculen en diversos milers el nombre de víctimes d’aquesta campanya, ja siguin traficants o consumidors. Les Filipines tenen un problema molt greu de narcotràfic, però convertir el país en un salvatge oest no és cap solució. I aquest no és l’únic problema dels filipins. El més urgent és el de la pobresa crònica de la major part de la població. No obstant, es prefereix tallar de forma bèstia algunes de les conseqüències d’aquesta pobresa i no les causes. Duterte va arrasar a les eleccions del 2016. ¿Com ho va fer? Prometent acabar amb la delinqüència.