Diu la meva amiga que divendres dia 23 al sentir l'acte del jutge Pablo Llarena es va posar un llaç groc. Els amics amb sorpresa li van preguntar: «¿T’has tornat indepe?». Ella va contestar que no, però que no pot més. Vol que les coses tornin a la normalitat i la decisió del jutge no hi ajuda. Per això s’ha posat el llaç.

Però, ¿què és la normalitat? ¿Com són aquells temps que ara enyorem? L’estabilitat democràtica és de les coses que només valores quan les perds. Sigui perquè viatges a un país on no existeix, sigui perquè el teu excepcionalment la perd, t’adones que disposaves d’un bé sense haver de fer res especial per merèixer-lo. Llavors enyores aquell temps en què no miraves amb desconfiança els que t’envoltaven; en què, encara que intuíssim que sobre alguns temes opinàvem diferent, sobre les qüestions bàsiques estàvem més o menys d’acord; en què no ens posàvem en les converses de complets estranys, comensals d’una altra taula en un restaurant, per exemple, perquè no ens sentíem personalment amenaçats o ofesos pels seus comentaris privats.

Llavors podíem concentrar-nos en altres pensaments a part de la política i permetre’ns luxes com afirmar «soc apolític» o «la política em rellisca» i fins i tot «tots els polítics són iguals». Ara sabem que, arribada l’hora de la veritat, ni érem tan apolítics, ni ens era tan igual, i que els polítics són molt diferents entre si.

Potser aquesta fase, quan se superi, ens deixarà una bona herència: la consciència que la democràcia és un bé preciós i que no se’n pot encomanar la cura exclusivament als que exerceixen la política professionalment. Potser haurem après que la política és una tasca de tots i que fer política en democràcia exigeix saber tolerar la dissensió, tolerar fins i tot la derrota de les idees en què creus i les solucions que recolzes, però principalment exigeix informar-se, participar, no caure en la indiferència. En definitiva, com la meva amiga jo també em posaria un llaç per canviar la realitat. Si només sabés de quin color.