El Consell Europeu ha fet un nou pas per evitar el salt pel precipici d’una falta d’acord en el brexitAquest serà efectiu el març del 2019, però necessitarà un període transitori fins al 31 de desembre del 2020, per negociar la seva relació futura amb la UE sense perdre brutalment els avantatges d’un estat membre.
Londres ha hagut d’acceptar gairebé totes les condicions exigides per Brussel·les. No tindrà dret al veto sobre les lleis europees que s’adoptin durant aquest període, haurà de seguir contribuint al pressupost comunitari, però no participarà en la presa de decisions del Consell ni del Parlament, es mantindrà la llibertat de circulació dels treballadors, la supressió de la qual era una de les grans justificacions del brexit, i els ciutadans de la UE que s’instal·lin al Regne Unit tindran els mateixos drets que els arribats abans.
Queda per resoldre l’espinosa qüestió de la frontera entre les dues Irlandes. Aquesta frontera va desaparèixer amb els acords de pau del 1998 i reapareixerà com una frontera exterior de la UE. Però reinstal·lar llocs fronterers seria una amenaça per a la pau i el Regne Unit volia controlar els intercanvis comercials mitjançant tecnologies que no necessitin instal·lacions visibles. Però una cosa així no existeix, si deixem de banda el pensament màgic, i al final s’imposarà que el control es porti a terme als ports britànics, de manera que l’illa quedarà reunificada pel comerç.
L'enorme complexitat de la desconnexió
Les negociacions han demostrat l’enorme complexitat de desconnectar un Estat del sistema jurídic i econòmic de la UE, encara que sigui un país sobirà amb les seves pròpies institucions i no sigui membre de l’euro ni de Schengen. Sona increïble que s’hagi pretès fer creure que la secessió de Catalunya i la seva ruptura amb Espanya per les braves es podia fer de la nit al dia, perquè ja s’haurien construït discretament les estructures d’Estat necessàries per fer-ho.
Ara, els que van assegurar la viabilitat d’una independència sense costos, que seria beneïda per la UE, han de reconèixer que en realitat no tenien res preparat, cosa que hauria sigut miraculosa, com el brexit està posant de manifest.
Els britànics s’han disparat un tret al peu. A mesura que passa el temps s’adonen del que significa perdre la relació privilegiada amb el seu principal client, ja que el 45% de les seves exportacions van a la UE. El mateix es pot dir de Catalunya respecte a resta d’Espanya.
El principal argument dels oposats al brexit era més de naturalesa geopolítica que econòmica, com s’ha demostrat amb l’assassinat d’un exespia soviètic, que ha plantejat al Regne Unit un greu problema de relacions amb Rússia. Per a un hipotètic catalexit el principal argument seria econòmic perquè hauria produït un xoc pitjor que el més dur dels brexits.
La realitat s’ha encarregat de demostrar, com havíem sigut advertits per totes les institucions de la UE, que les regions que declaren la seva independència no es converteixen automàticament en membres, mentre que la propaganda irresponsable de l’independentisme assegurava que la UE «no es permetria el luxe» de perdre una «regió rica» que és contribuent net al pressupost comunitari.
Un suïcidi per a Catalunya
La realitat, com alguns ens hem atipat d’argumentar, és que el catalexit significaria que Catalunya abandonaria l’espai Schengen dels viatges sense passaport i hi hauria duanes a la frontera entre Espanya i Catalunya, i amb la resta de la UE. La sortida forçada de l’euro seria un suïcidi per a Catalunya, però també un dramàtic retorn de la crisi econòmica de l’eurozona, ja que els bancs d’una de les seves regions més riques podrien col·lapsar-se, tret, com ja van començar a fer, que es deslocalitzessin a la resta d’Espanya.
Els acadèmics que van assegurar que no hi hauria cap problema dient, per exemple, que La Caixa podria seguir finançant-se al BCE simplement instal·lant una sucursal a València, formen part de la conjura dels irresponsables que van alimentar il·lusions d’impossible compliment.
El Consell també va tractar els impostos sobre les empreses tecnològiques, o la resposta a les amenaces comercials de Trump o els plans de Macron per reformar l’eurozona. La parella Macron-Merkel no es va manifestar en el Consell i van quedar sobre la taula. Però el brexit canviarà l’equilibri polític a la UE, que es desplaçarà cap a Berlín. Serà una altra Europa en què tots sortirem perdent. Si almenys servís per rellançar la Unió política...