Com que no havia calculat bé al fer la maleta, fa uns dies vaig haver d’entrar en una botiga d’una cadena que ven mitges i mitjons. Em va costar entrar al local perquè els baixos de la música a tot volum em feien mal al cap ja a l’acostar-me a la porta, però els peus havien decidit que tocava comprar uns mitjons i em van arrossegar cap a l’interior, on vaig quedar embolcallada en un núvol de so que em va tacar la vista i em va deixar parada buscant orientació. En aquell moment, darrere d’un expositor de leggins va aparèixer una venedora i em va preguntar si podia ajudar-me, o alguna cosa semblant, suposo. L’avantatge de les frases que es repeteixen sempre en un context idèntic és que no necessites escoltar-les. A vegades ni sentir-les. M’ho va demostrar una vegada un amic que en un bar molt sorollós va demanar al cambrer un «jusmón» i al poc assenyalava triomfal després d’aquell prova empírica l’ampolla de Trinaranjus de llimona que aquest li va deixar a la taula.
A la botiga de mitjons, vaig creure entendre que la venedora m’oferia la seva ajuda gràcies al fet que era el que es podia esperar en aquell situació. Encara que podria haver dit qualsevol cosa; de totes maneres jo li hauria cridat que volia dos parells de mitjons negres.
La venedora em va fer un gest i la vaig seguir amb l’obediència que atorga l’atordiment. Vam arribar a un expositor que estava just al costat d’un dels altaveus. Em va assenyalar uns mitjons. Li vaig repetir que els volia negres i ella em va dir alguna cosa sobre el gruix i d’una oferta per la qual podia emportar-me’n cinc parells pel preu de dos. El soroll era molt molest. Les regles de la cortesia verbal em van portar a utilitzar una forma indirecta per expressar-ho: vaig assenyalar l’altaveu i li vaig preguntar «¿Com aguantes tant soroll?». És evident que amb aquesta, en realitat més aviat hipòcrita, preocupació per la seva salut auditiva pretenia manifestar-li el meu malestar, però ella es va limitar a arronsar-se d’espatlles i a dir-me: «Amb el temps t’hi acostumes».
Mentre començava a preocupar-me de veritat per la seva oïda i li augurava una sordesa imminent, ella em va tornar a parlar de l’oferta i em va mostrar tots els colors possibles. Vaig repetir que només volia dos parells de mitjons negres, mentre ella me n’ensenyava uns de color bordeus. Els vaig agafar. Els dits dels peus se’m movien al ritme de la bateria a la qual també semblaven seguir les voltes que la mà de la venedora donava a l’expositor: bor-deus-mar-ró-ne-gre-gris-fosc-blau-ma-rí-bor-deus...
El cap em demanava que insistís, que havia d’expressar quant em molestava aquell nivell de so. Una altra vegada la maleïda cortesia em va obligar a recórrer a una expressió indirecta, si bé menys que l’anterior: «¿Quant has dit que costen? És que amb tant soroll no ho he sentit». El comentari va ser degudament ignorat, cosa que era previsible, ja que la pregunta era molt més rellevant. Em va donar el preu i la ment es va desentendre de les oïdes torturades i es va entretenir a calcular si realment valia la pena l’oferta. Una operació tan simple i satisfactòria que, mentre la cantant em clavava en les orelles un punxó acústic fet d’aguts desaforats, els ulls i les mans ja s’havien aliat per elegir els colors que acompanyarien als dos parells de mitjons negres que m’havien arrossegat fins allà.
Amb cinc parells de mitjons a la mà, em vaig dirigir cap al taulell per pagar. M’allunyava d’un altaveu, però queia en el radi d’altres que assetjaven a les cantonades i al sostre amb aspecte d’innocents cubs blancs. Mentre la venedora de la caixa em cobrava, vaig intentar una vegada més mostrar el meu malestar. Una altra estratègia, manifestar el que se sent però d’una manera impersonal: «La música està molt forta. És molt molesta». La venedora em va mirar amb cara seriosa. Estava clar que havia entès que el que volia dir era «la música em molesta», però la meva pròpia formulació li permetia una resposta evasiva. «Doncs està dins dels límits que marca la llei». Em va donar el canvi i es va girar.
Vaig sortir. Amb cinc parells de mitjons. També una miqueta més instruïda (no dic «sàvia» perquè el relat de com gràcies a l’atordiment musical vaig acabar comprant més del que volia demostra el contrari), amb el coneixement que la cortesia verbal, amb totes les estratègies indirectes per evitar ser agressius, potser és molt útil per a la convivència, però a vegades és un impediment per dir les coses no més alt, sinó més clar. !Traieu aquesta merda de música que em molesta i no em deixa pensar!
.