Vivim hores frenètiques en què esprinten políticament i judicialment, per veure qui arriba abans i més lluny, un jutge (el jutge més indegudament ficat en política que conec) i el món polític sobiranista (els polítics que pateixen més marcatge judicial que conec). El secessionisme corre cap enrere: ve d’un intent unilateral d’independència i en el seu retrocés forceja per recuperar el comandament del que consideren una mediocre i ja superada situació autonòmica.
Entretots
Títol del tema (Auto)
Subtítol del tema (Auto)
Acorralats entre voler i no poder, juguen ara la carta de Jordi Turull, la seva tercera opció. Però la pobresa del panorama és immensa. El van seleccionar tot i no ser la persona que volien, sense obrir un debat sobre la seva idoneïtat, veient-lo com un interí i sense que es coneguessin detalls sobre el que intentaria fer des de la presidència. ¿Els seus mèrits? Un nítid independentisme i molt protagonisme a la Convergència del més pur 3%. Es desconeix com pensa encarar les relacions amb Espanya després que li digués al jutge que ha renunciat a la via unilateral i que Catalunya té solució dins de la Constitució, fet que va agradar molt poc als idèntics a ell. S’ignora si creu instrumentalment en l’autonomia i fins a quin punt pensa degradar la presidència convertint-la en un càrrec subordinat al senyor que ostenta el mateix títol des de Brussel·les.
Els independentistes no estan de bon humor perquè saben que han perdut molt. Hauran de perdonar-me cert grau de simplificació explicativa si els dic que ho tenien pràcticament tot a les seves mans, menys el reconeixement de la sobirania, quan van mesurar malament les coses. Disposaven de gairebé tot el poder polític al territori, comptaven amb diners per administrar i viure, llocs de treball per repartir-se i mitjans informatius públics i privats impulsant-los i promocionant les tesis de la meitat menys un que els recolza (Jordi Pujol va trobar en el seu moment el flanc feble utilitzable perquè treballés a favor seu fins i tot l’andalusista Ràdio Teletaxi, i el secessionisme va actualitzar el mètode).
I tenien així mateix el millor: l’abúlia de Rajoy, l’immens desconeixement de Madrid de la nostra realitat, la seva tolerància amb el fet que la Catalunya de comarques visqués a la pràctica gairebé com si fos independent.
Voler-ho tot
Semblava existir fins i tot certa connivència psicològica de pont aeri per entrar tan poc com fos possible en les corrupcions d’aquí mentre poguessin prosperar les d’allà. Als sobiranistes els faltava molt poc i per voler-ho tot ho van perdre. Van estripar les cartes a l’incomplir la Constitució i l’Estatut. Ara, a causa d’aquests errors estem en una altra situació i alguns dels seus dirigents han d’aixecar el dit per sol·licitar permís per anar al bany. ¿Jutjarà algun dia Catalunya tot aquest dany col·lectiu?