Els jubilats són un clar exemple de compromís amb la societat. Després de cotitzar i pagar impostos tota la seva vida, ajuden els seus fills a resoldre la conciliació vida-feina cuidant els nets i, en molts casos, les seves pensions han permès completar les necessitats bàsiques d’aquests. Les seves protestes, reivindicant el que consideren just, posen el focus en un sistema de pensions que presenta alguns problemes, sobretot a mitjà i llarg termini. Vegem-ho.

Espanya, com totes les societats occidentals desenvolupades, ha arribat a la denominada transició demogràfica (societats en què hi ha taxes molt baixes de mortalitat i de natalitat), fet que suposa un problema estructural. Això, unit a l’alta i creixent esperança de vida (Espanya, amb una mitjana de 83 anys és el segon país del món en esperança de vida al néixer) genera una societat envellida en què la piràmide d’edat s’inverteix, de manera que hi ha una àmplia capa de població potencialment perceptora de pensions, mentre que la base formada pels treballadors en actiu va disminuint cada vegada més (en l’actualitat, hi ha 2,5 treballadors per cada persona gran de 67 anys, a partir del 2.046 hi haurà menys d’un treballador per cada persona més gran de 67 anys).

L’ajust intern per afrontar la crisi del 2007 va ocasionar la caiguda dels salaris, cosa que redunda en una reducció de recursos per pagar prestacions. Això constitueix un problema conjuntural, que es podria superar si els salaris augmenten amb la recuperació econòmica i l’augment de la productivitat.

S’han introduït reformes tendents a endarrerir l’edat de jubilació fins als 67 anys, a calcular la pensió amb les cotitzacions dels últims 35 anys cotitzats i a actualitzar la pensió al 0,25 % en comptes d’aplicar l’IPC, cosa que ha desencadenat les protestes dels jubilats.

És necessari un exercici de sinceritat i explicar amb claredat la situació als ciutadans, amb la finalitat d’arribar a un  pacte d’ampli consens social, per reformar el sistema.

En el terreny de les reformes, mesures a estudiar són, entre d’altres, la prolongació de l’edat de jubilació més enllà dels 67 anys, calcular la pensió amb les cotitzacions de tota la vida laboral, fomentar els plans de pensions per complementar-les, fer cotitzar per les màquines i robots que substitueixen treballadors, introduir mesures que afavoreixin la natalitat i, crec que serà inevitable, finançar el sistema amb els impostos generals.

Segons la meva opinió, l’Estat del benestar ha d’assegurar tres matèries bàsiques: una educació universal, un sistema de salut universal i unes prestacions que permetin als jubilats i als que pateixen alguna discapacitat viure dignament.

Perquè això sigui possible, és fonamental que els ciutadans i les institucions de Govern de l’Estat central, autonòmic i local, distingim entre les despeses públiques imprescindibles i les supèrflues... i decidim entre tots destinar els recursos en conseqüència.