És «una manera de veure i de ser-hi». Així és com Francesc Torres qualifica l’oceà d’andròmines que exposa ara mateix (fins al setembre) al Macba, coses atrotinades i inútils si no fossin, en realitat, «la matèria primigènia que ha acabat sent art». Una mena de retrat robot de l’artista fet a partir de tot allò que ha anat recollint, desant, apilant al llarg de la vida. En certa manera com Les glaneurs et la glaneuse d’Agnes Varda, amb la diferència que Torres ha espigolat amb un afany d’acumulació que els anys i una mirada artística han convertit en un objecte únic, un tot que és part de la seva memòria sentimental. A la torre del Macba, com diu el mateix artista, hi ha una reconstrucció íntima dels «wunderkammern», els gabinets de curiositats o meravelles que van proliferar al XVI i al XVII i que després van derivar cap als gabinets de pintures on els nobles o els marxants exhibien el conjunt de les seves propietats, per vanaglòria o amb afany comercial. 

Torres –amb joguines, cotxes, retalls de revistes, vaixells, deixalles comunistes o feixistes, soldats en miniatura, avions, restes rovellades de la guerra, una porta malmesa d’un taxi de Barcelona, encenedors arrossegats pel mar a la platja i centenars de coses i coses i coses– omple una «campana hermètica» on es fa realitat una de les frases del documental de Varda: «els objectes recuperats encara tenen vida; només els cal una segona oportunitat».