El bé i el mal absoluts s’enfronten amb cruesa i ens visiten al saló de casa. I ens mirem la lluita com un espectacle, que és el que volen els mitjans de comunicació que viuen de l’espectacle. No hi ha un combat més agraït per a l’espectador que el del bé superlatiu i el del mal més abjecte. El bé té tots els ingredients imprescindibles: l’alegria, el somriure, la ingenuïtat, referents naturals i purs. La puresa és la quinta essència del bé, la manca de màcula, la innocència que es personifica en un infant.

El mal també els té: la rancúnia, la premeditació, l’horror, els antecedents obscurs, la voluntat d’infringir dolor. La indiferència, la mentida, la suplantació són la quinta essència del mal. I es multipliquen amb dos factors que eixamplen la condició de monstre: l’alteritat i el fet que no es tracta d’un mal llunyà, desconegut, misteriós, sinó proper, encastat a la vida de cada dia, familiar. Aquesta combinació fa que es congriï la tempesta perfecta. I això és el que ha passat, amb elevades dosis de sentiments desfermats i amb l’aparició d’una turba –empesa pels propis mitjans, consentida per la dreta més rància– que reclama la justícia com a venjança.

 Avui es discuteix al Congrés la derogació de la presó permanent revisable, aquesta cadena perpètua maquillada. Convindria que no oblidéssim que el dret dona forma a una societat i que el linxament i la picota no esgalabren el reu sinó el botxí.