Sosté Jorge Javier Vázquez que el fracàs de l’última edició de Gran hermano es deu al fet que s’enfrontava a un rival invencible: el procés de Puchi i els seus nois. Segons ell, durant aquells dies que van commoure el món, la gent no estava per a frivolitats i altres cadenes van treure benefici del motí amb una cobertura amplíssima, com així va ser en el cas de La Sexta: un patia pel pobre Farreras, al plató a totes hores, connectant amb aquest i aquell i aprofitant, dic jo, les pauses publicitàries per anar al lavabo i fer un mos a un entrepà de béicon, cosa que no impedia que a cada nova jornada se’l veiés més desmillorat.
Tinc els meus dubtes que el públic de Gran hermano sigui el mateix que el de les maratons informatives de Farreras, però a alguna cosa s’ha d’agafar aquest Jorge Javier que no viu un dels seus millors moments: ruptura amb Paco, la seva parella dels últims 10 anys, depressió més o menys curada a base d’injeccions de testosterona i vol rasant de voltors que s’afanyen a donar-lo per mort en l’univers de la teleporqueria. O sigui, molta pressió. I en el cas dels voltors, més wishful thinking que una altra cosa: un no passa de reposador en un supermercat de Badalona a emperador del cutrerio audiovisual perquè se’l treguin de sobre de cop i volta.
Demà s’estrena la nova edició de Supervivientes, amb la qual el nostre home es juga aquest estatus tan treballat des que exercia de segon d’Ana Rosa Quintana. Supervivientes sol funcionar gràcies a una eficaç barreja de friquisme i carn crua, la dels seus participants. I aquest any compta amb una carta extraordinària, la gran María Lapiedra, de la qual tots esperem que es tiri tota l’estada a l’illa despullada o gairebé: molts compatriotes han deixat de fer la migdiada amb els documentals de La 2 per enganxar el son amb la concursant en tanga de torn.
Només es troba a faltar una presència tòxica, una d’aquestes persones que converteixen qualsevol lloc en un infern. Aida Nízar està triomfant a Itàlia com a tertuliana i s’ha posat transcendent –parla sense parar de Déu–, però, ¿on es fica Víctor Sandoval quan se’l necessita?