S’ha notat que a Barcelona tenim una alcaldessa i un equip compromès amb la igualtat de gènere: per primera vegada hem vist la ciutat vestida de cartells contra la violència de gènere o pels regals de Nadal no sexistes. L’embaràs i el part d’Ada Colau ens han permès comprovar com en el seu moment va passar amb l’etapa de ministra de Carme Chacón, que la maternitat no està disputada amb l’exercici de càrrecs de màxima responsabilitat pública.
No obstant, aquesta imatge de millora no es trasllada a les nostres vides. Soc dona, professora universitària, mare, amb una vida familiar de gestió complexa. Avui l’àmbit domèstic és l’únic en què disfruto d’una relació igualitària.
És en l’esfera pública on la desigualtat es fa patent. Em considero una bona professional, reconeguda pels meus col·legues. No obstant, cada matí visc amb el fet que he sigut discriminada per la meva universitat per ser mare i per haver disfrutat de permisos de maternitat: un dret que se m’ha tornat en contra. Per això he sigut preterida en la meva consolidació (com altres companyes) tot i comptar amb tots els requisits per fer-ho (¡fins i tot sent mare!). La falta de consolidació ha suposat, a més, que en els últims anys, malgrat tenir un currículum excel·lent segons les agències d’avaluació, hagi hagut de costejar-me seminaris. També suposa seguir depenent de tercers (després de 19 anys de carrera), normalment homes, per sol·licitar projectes de recerca.
En definitiva, aquella discriminació descarada segueix comportant perjudicis al desenvolupament de la meva carrera professional. ¿Qui em tornarà tot el que he invertit o el que no he fet per falta de finançament? Una discriminació no és un fet puntual. La discriminació té conseqüències que es dilaten en el temps, i condicionen el nostre futur.
Els meus col·legues homes, en general, reconeixen que la desigualtat existeix, però això no impedeix que se sentin molestos quan exigim la presència d’expertes en actes acadèmics. La nostra absència no els molesta, no els estranya, no entenen que a nosaltres ens ofèn perquè ens silencien, ignoren els nostres èxits, ens obvien. Perquè volem que la nostra veu sigui escoltada amb la mateixa autoritat que la seva. Sí, també som ambicioses i volem que el nostre treball sigui reconegut. No és només cosa d’homes.
Malgrat tot el que he descrit, em sento una privilegiada perquè no he sigut assetjada ni laboralment ni sexualment. Cobro el mateix que els meus col·legues. No he sigut maltractada. I, com deia, visc en una relació «corresponsable». Això no m’impedeix certificar el tracte discriminatori al qual són sotmeses centenars de milers de dones a la nostra ciutat cada dia. Perquè, tot i el que pretenen fer-nos creure, totes som susceptibles de ser discriminades, si no ho hem sigut ja, pel sol fet de ser dones. ¿Fins quan ho permetrem?