Un oficial d’alt rang ven a un servei d’intel·ligència estranger la identitat d’agents. La traïció és descoberta i l’espia es declara culpable. Anys més tard, en una terminal d’un aeroport centreeuropeu, es produeix un intercanvi d’agents. El militar entra en l’intercanvi i opta per exiliar-se al país amb el qual va fer negocis. Gairebé una dècada després, l’home es desploma inconscient una tarda de diumenge. L’exposició a una potent substància sintètica, potser administrada al llarg de mesos, sembla ser la causa del seu crític estat. La mare pàtria no admet traïdors, però nega tenir res a veure amb el «tràgic» esdeveniment.
Aquesta història, digna del millor Le Carré, ocupa aquesta setmana portades de diaris i informes d’intel·ligència, després que el rus Serguei Skripal, el seu protagonista, fos trobat en tals circumstàncies en un centre comercial del Regne Unit i la seva biografia sortís a la llum. El Kremlin, lògicament, nega la major, però el succés porta a la memòria el cas de l’expia Aleksandr Litvinenko. No hi ha més proves de la seva implicació, més enllà de les conjectures i els gens dissimulats recels.
No obstant, les conseqüències de l’atemptat excedeixen amb molt les seves circumstàncies particulars. La diferència entre Litvinenko i l’actual cas Skripal és que el context internacional ha canviat de manera radical. Com ha assenyalat la investigadora del Real Instituto Elcano, Mira Milosevich-Juaristi, Rússia ha passat de ser un «soci estratègic» per a la Unió Europea a ser el seu «desafiament estratègic més important». Per tant, el que llavors tan sols va suposar incrementar la tensió entre Londres i Moscou, ara pot augmentar l’enfrontament entre els Estats Units i la Unió Europea, en un costat, i Rússia, a l’altre.
Les cancelleries occidentals estan preocupades per les operacions russes en una complexa zona grisa del conflicte que impedeix certament atribuir autories o efectes, però que representen un desafiament indefugible. La Unió Europea i els Estats Units desconfien de Rússia, convençuts que el Kremlin s’ha decidit per una estratègia ofensiva i de ruptura (fins i tot violenta) de l’statu quo. Rússia dona per morta tota relació amb els que en un altre temps van ser socis, segura que darrere de les propostes de negociació i diàleg només s’hi amagava la voluntat de minorar la seva sobirania.
En aquest conflicte, les percepcions ho són tot. Cada episodi se situa ara sota les lents d’aquestes friccions i amenaces. Els incidents, els errors d’interpretació poden provocar un dilema de seguretat fatídic. Tot en un moment en què fins i tot Trump i Putin semblen voler entrar en una nova carrera armamentística trencant la lògica mateixa de la dissuasió. «Les armes han d’estar sempre a punts, però no s’han de fer servir mai», escrivia l’estrateg Bernard Brodie en plena guerra freda.
Skripal quedarà aquí i el seu cas alimentarà columnes i novel·les. Res més. El més perillós són aquelles ombres sobre el tauler. El més perillós són aquests aires de vella nova guerra freda.