El respecte per la seva memòria històrica marca també la qualitat democràtica d’una ciutat. Alguns dels que van protagonitzar el passat col·lectiu acostumen a ser recordats en el nomenclàtor del carrer o, en un nivell superior, amb escultures que recorden l’heroi per carrers i places. Passa, però, que en ocasions algunes d’aquestes evocacions més que enriquir la memòria de tots no fan res més que perjudicar-la. Era aquest el cas de l’estàtua que s’exhibia fins ahir a la cèntrica plaça barcelonina d’Antonio López, un «home de negocis» del segle passat que, entre altres coses i no totes elles tan despreciables, va fer fortuna al segle XVIII amb el tràfic esclavista a Cuba. 

Ahir, la  retirada del monument que li rendia homenatge va suposar el final d’un llarg procés impulsat per nombroses entitats socials, culturals i veïnals que ho exigien des de fa temps. La vocació de capital oberta i solidària amb la immigració de Barcelona –tot i que ara frustrada políticament en el tema de l’asil als refugiats– casava malament amb el record públic de qui va comerciar amb éssers humans. Ara el pla de memòria històrica haurà d’avançar amb la revisió de simbologies encara presents en l’entorn i que poden atemptar contra l’ètica o els drets humans.  Encara que el debat, com acostuma a succeir, està ple de matisos: no podem oblidar que en algunes democràcies avançades certs monuments es respecten per mantenir viva la denúncia de l’horror.