Per bé que unida amb l’objectiu d’un estat propi per a Catalunya, la tribu indy es divideix en tres grups. No en dos sinó tres. A una banda el grup A, compost pels que voten independència com a últim recurs per canviar la relació amb l’Estat. A l’altre extrem, grup C, els que consideren que l’1-O va tenir lloc un referèndum vàlid d’autodeterminació i que el 27-O es va proclamar la República. Al mig, grup B, els que troben insuficients els poc més de dos milions de vots independentistes.
Tornem a trobar els mateixos tres grups en relació als costos que estan disposats a assumir. Els del grup A creuen que ja s’ha pagat un preu prou car, tant per la repressió desencadenada com en autogovern. Els del B pretenen minimitzar els costos. Els del C, en canvi, segurs d’una imminent ensulsiada d’Espanya, pressionen per petjar l’accelerador de la desobediència i l’agitació i assumir-ne els costos suplementaris –en el manteniment del 155, en el nombre de represaliats i fins i tot en l’economia— amb el cap ben alt.
Fixem-nos finalment en la divergència dels fulls de ruta, implícits o declarats. Els del grup A pledegen a favor d’una legislatura de pausa en el procés amb la finalitat d’establir unes bases més estables, si convé amb rebaixa d’objectius (retorn al sobiranisme o desenvolupament d’idees incipients com ara l’associació unilateral). La qüestió és passar d’estar sota l’Estat a situar-se al seu costat. Els del B, reconfortats de tots els danys soferts per la internacionalització del conflicte, es proposen mantenir la tensió dins els límits de la llei com a forma d’incrementar la majoria relativa i convertir-la en absoluta. Els del grup C pretenen provocar un augment de la repressió fins a límits explosius.
Grosso modo, si així es poden interpretar les enquestes d’opinió i els sondejos, podríem xifrar el grup A i el C en un 25% dels votants independentistes per a cadascun. La resta, una meitat aproximada del total, s’adscriu al grup B. Atesa la manca total de líders polítics o mediàtics del grup A, desproveït, no cal dir-ho, de qualsevol tipus d’organització, els seus efectius no tenen altre remei que seguir els líders del grup B.
Tímid pragmatisme
Són els del B els que finalment s’han destapat i mostren el seu pragmatisme en públic, tot que de manera més aviat tímida. El polític més representatiu del grup B, i per falta d’altri també de l’A, es el president del Parlament, Roger Torrent. Tant ERC com el PDECat li fan costat –sense desmarcar-se gaire del grup C ja que els seus vots són imprescindibles—. Les divergències de fons entre els tres grups de la tribu indy persistiran, però estan destinats a prosseguir units per no sucumbir davant la impertorbable força de l’estat. De manera que Carles Puigdemont no disposa de gaire marge per pactar una presidència simbòlica –del que sigui— si no es vol convertir en l’heroi del grup C i alhora en el bastó a les rodes de l’A i del B. Per no parlar dels bastons que bastonegen.