Volia parlar de censura i la realitat m’ha vingut al damunt. Volia pensar en els mecanismes subtils amb els quals ens estem construint petites fortificacions que es converteixen en guetos, a vegades individuals, altres formats per altres però sempre asfixiants, empobridors. La petita censura quotidiana no l’encarna un estament religiós ni polític concret, no el poder. O potser sí, i no ens en adonem , però l’angoixant sensació d’anar encongint-nos sobre nosaltres mateixos és cada vegada més persistent.
Una noia m’explicava que havia hagut de canviar el seu perfil a Twitter, renunciar a ser-hi amb el seu propi nom, després que hagués expressat la seva disconformitat amb un corrent ara en voga, la del feminisme islàmic i el seu rebuig al mocador. La van perseguir i la van assetjar sense treva perquè havia manifestat una opinió. No havia proposat cap persecució a les dones amb mocador, ni havia justificat la discriminació que pateixen les que el porten ni havia defensat cap mena de mesura contra elles. El simple fet de dir el que pensava li havia valgut un escarni sistemàtic fins al punt d’haver de renunciar a una part de la seva identitat digital. Al sortir de la discussió, les que la increpaven no sabem si continuen buscant bocs expiatoris contra qui dirigir el seu malestar o han optat per aplaudir-se mútuament unes a altres.
La gran paradoxa és que aquestes mateixes assetjadores, n’estic segura, tenint en compte el nivell de racisme que hi ha a les xarxes, han patit en la seva pròpia carn la persecució de les seves idees. A poc a poc i sense que en siguem conscients anem construint noves gàbies en les quals ens sentim ben còmodes, entre nosaltres, amb la complicitat de ser entre els que pensen igual. ¿Però pensem realment igual? ¿El fet de sentir-nos part d’un grup determinat significa necessàriament que compartim el pensament d’aquest grup en tots els seus vessants? ¿I quin és el pensament del grup quan som individus concrets els que el formem? ¿Com s’articulen les idees en col·lectiu? ¿Les meves idees són realment meves o em venen donades per algú?.
Recordo els temps en què es pronosticava que internet seria la panacea de la llibertat. Després ho havien de ser les xarxes socials, que ens permeten establir contactes amb persones que són a l’altra punta del món. I en canvi ens hem tornat més locals, més tribals, més intransigents amb les diferències que mai. Ens van vendre la moto: la connectivitat ens posaria el món sencer a l’abast. I vam oblidar un fet fonamental: el poder sempre troba els mecanismes necessaris per rearmar-se i perpetuar-se. Quina ingenuïtat pensar que en aquest cas, amb les noves tecnologies, la cosa seria diferent. N’hi ha prou de difondre una notícia falsa sobre algú que pensa com no ho fa el poder per desactivar-lo, per expulsar-lo del debat públic. ¿No és aquesta una forma subtil de censura?
He posat l’exemple de la noia que opinava sobre mocadors i religió, però en altres àmbits ens ha passat exactament el mateix. Algú hauria de fer un recompte de tots els que han sigut escombrats cap a terres de ningú durant aquests anys de procés, fer una llista de totes les veus discordants que han anat desapareixent de l’esfera visible, quants defenestrats per fer preguntes, simplement, per demanar als que ens han capitanejat que ens parlessin amb claredat. Són molts, però els hem oblidat, sovint perquè en la dinàmica paranoica d’amb mi o contra mi els que s’entesten a matisar són sistemàticament relegats als marges.
La llei del silenci
Però més enllà de l’expulsió dels dissidents, la censura pot consistir a deixar en un segon pla tot el que no encaixi dins del tema que es vol principal. Per exemple, no parlar de pobresa en els mitjans públics no és només no fer res per solucionar-la, sinó imposar una llei del silenci que no farà més que cronificar-la. Relegar la cultura a hores intempestives de la programació o deixar-li cada vegada menys espai (cosa que no passa mai amb el futbol encara que ha de ser tan costós parlar d’esports com de llibres), és una forma de censurar la pròpia cultura.
De manera que els que us erigiu en defensors de la llibertat d’expressió, els que al seu dia vau dir «jo també soc Charlie», no us esquinceu les vestidures si davant les microcensures, les censures subtils i quotidianes que vivim fa anys no heu fet res. No us queixeu de la prohibició d’una obra d’art a ARCO si vosaltres mateixos vau deixar de seguir algú que un dia va dir alguna cosa que no compartiu i li vau fer creu i ratlla. La macrocensura d’ara, de jutges, capellans, imams i polítics és la revivificació d’uns temps foscos que crèiem enterrats, però no val queixar-se quan hem desterrat sense miraments l’expressió, artística o no, d’aquells que considerem adversaris, si és que encara els anomeneu adversaris i no enemics.