La tarda del 17 d’agost, Barcelona va viure l’atemptat més sagnant de la seva història recent, només superat per la tragèdia d’Hipercor ara fa 30 anys. L’horror que es va instal·lar a la Rambla, i que hores després buscaria repetir-se a Cambrils, va deixar-nos a tots amb l’ànima i el cor glaçats. El record sempre present de les víctimes, les ofrenes ciutadanes a la Rambla, les mostres de solidaritat que arribaven de tot el món perduraran per sempre més a la nostra memòria.

Sis mesos després, podem constatar com la resposta de Barcelona a l’atemptat fou exemplar i que aquesta pot constituir un model per a altres ciutats. No només per la professionalitat i humanitat demostrada pels agents de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d’Esquadra, pels cossos d’emergències i pels molts voluntaris que van adreçar-se a la Rambla, sinó sobretot per l’empenta d’una ciutadania que va sortir al carrer per cridar «No tinc por» acompanyada del «No en el meu nom», amb què la comunitat musulmana ens recordava que els principis de l’Islam eren incompatibles amb el fanatisme gihadista. 

A Barcelona, no es va produir la recreació de grans narratives del bé contra el mal, no es van reduir els drets i llibertats civils, ni es va utilitzar l’atemptat per estigmatitzar la diversitat. Vam sortir al carrer a recordar que som una ciutat de pau, disposada a acollir totes les persones que fugen de la guerra; perquè sabem que la violència que vam viure és la mateixa violència que viuen diàriament les poblacions de Síria i l’Iraq. Aquests són els valors que caracteritzen la nostra ciutat i que durant aquells dies tan tristos vam tenir l’ocasió de mostrar al món.

No obstant això, els fets del 17 d’agost van deixar ferides a la ciutat que cal curar. Per aquest motiu, des de l’Ajuntament continuem treballant per enfortir la seguretat, millorar la protecció i garantir el benestar dels nostres ciutadans. Som conscients que les causes que hi ha darrere del terrorisme s’escapen de les nostres competències i capacitat d’acció, però tenim la responsabilitat col·lectiva de prevenir, protegir i curar.

Per aquest motiu, hem decidit personar-nos a la causa judicial contra els autors; hem reforçat els dispositius de seguretat davant dels grans esdeveniments i vies més transitades; estem treballant per millorar la detecció de processos de radicalització amb l’ajuda de la comunitat musulmana, la nostra millor aliada per plantar cara al terrorisme gihadista; continuem donant acompanyament psicosocial a les víctimes, familiars i treballadors dels comerços afectats i a totes aquelles persones amb situacions de patiment psicològic arran d’aquells fets i hem iniciat la classificació i digitalització de les més de vuit mil ofrenes ciutadanes perquè siguin accessibles mitjançant in­ternet.

Un diàleg obert

Però no podem quedar-nos aquí, cal anar més enllà. Tal com ens recordaven diferents veus expertes, correm el risc d’haver girat full massa aviat. A causa del ritme frenètic que ha viscut la política catalana en aquests darrers mesos, no hem tingut temps suficient per fer el dol, per plantejar-nos col·lectivament les preguntes que pertoquen. I això només ho podrem fer a través d’un diàleg franc i obert amb totes les parts. 

¿Com podem seguir millorant el nostre model de convivència perquè ningú se senti exclòs? ¿Com abordem el diàleg intercultural perquè aquest no sigui només una celebració de la diversitat sinó que reforci el sentiment de pertinença?  ¿Com aprofundim el diàleg interreligiós en una societat on conviuen múltiples creences i opcions?, tal com ens va ensenyar Raimon Panikkar, un barceloní universal del qual enguany celebrem el centenari del seu naixement. 

Estic convençuda que la millor resposta a l’atemptat, aquella que demostra que van fracassar en els seus objectius, és la nostra aposta per mantenir vius els valors de la pau, la convivència i el diàleg. És per aquest motiu que realitzarem un memorial al voltant del mosaic de Miró, allí on es va aturar la furgoneta i la ciutadania va omplir d’ofrenes, el mateix lloc on fa trenta anys es va omplir de dedicatòries per recordar les víctimes d’Hipercor. És per aquest motiu que continuarem dient no a la guerra i no a la violència, com ho vam fer fa trenta anys després de l’atemptat d’Hipercor, fa quinze amb motiu de la guerra de l’Iraq, l’any passat en les manifestacions a favor dels refugiats. Perquè, com ens diria Jaume Botey, company i amic activista en la defensa dels drets humans: no podem resignar-nos a la guerra ni a la violència, un altre món és possible i és la nostra responsabilitat construir-lo.