Després de set anys i prop de 500.000 morts, la guerra civil siriana s’acosta al final, almenys en el seu format militar. Continuen els bombardejos i els morts civils, i hi haurà atemptats durant uns quants anys. La pau és alguna cosa més que l’absència de guerra. El vencedor en aquesta fase és el règim de Baixar al-Assad, un premi excessiu perquè és el principal responsable del que ha passat. Però l’alternativa islamista era pitjor. Amb ell guanya el seu patrocinador, Vladímir Putin, que recupera múscul polític al Pròxim Orient, la zona més perillosa del món.

Un dels riscos és creure que amb la derrota del califat a l’Iraq i Síria ha desaparegut el problema. L’EI tornarà als orígens: un grup especialitzat en atemptats massius contra civils, siguin al Sinaí, Bagdad, Kabul o París. No descarteu nous atacs en territori europeu. L’EI buscarà un país on assentar-se i l’Afganistan és el candidat perquè ja hi tenen una presència creixent. En algunes zones competeixen amb els talibans; en d’altres, cooperen.

Els EUA, Rússia, Hezbol·là, l’Iran, els kurds i Turquia, encara que de manera més ambigua, tenien un objectiu comú: derrotar el Califat. El fi superior va difuminar les diferències. La postguerra, un terme que encara és prematur a Síria, deixarà pas a un mapa regional més complicat de llegir en què es multipliquen els perills de confrontació entre antics aliats.

Força de xoc nord-americana

La guerra contra l’EI ha donat un gran protagonisme als kurds, un poble disseminat en quatre països. Els va trair el Regne Unit després de l’enfonsament de l’imperi otomà al final de la Gran Guerra i ara sembla que els pensa trair Donald Trump. Els kurds de Síria, agrupats en les Unitats de Protecció Popular (YPG en les sigles en kurd), han sigut la força de xoc que ha derrotat l’EI. Els EUA els va entregar les armes que necessitaven. A diferència dels kurds iraquians no tenen vel·leïtats independentistes. Se senten sirians. La seva relació amb el règim d’Assad no va ser mai bona, però ara cooperen en diverses zones del país. La seva autonomia de facto comença el 2011 amb la primavera àrab. Tenien prohibit parlar la seva llengua.

Per al règim d’Ankara, les YPG són terroristes. Sota aquesta excusa ha travessat la frontera per atacar-los a Afrin, que considerava un objectiu fàcil. L’operació tenia tres objectius: lectura interna, col·locar-se en el pastís del postconflicte a Síria i mesurar la voluntat de Trump. Els EUA tenen tropes i vehicles de combat a la veïna Manbij, on s’han deixat veure amb la seva bandera al vent perquè tots sàpiguen que hi són, però no han mogut ni un dit a Afrin. Turquia i els EUA són aliats a l’OTAN. A Síria no han estat sempre al mateix bàndol.

Recep Tayyin Erdogan ha fet servir en l’ofensiva d’Afrin membres de l’Exèrcit Lliure de Síria, l’organització que Occident va veure com la seva millor opció en els primers anys de la guerra civil, i avui reduïda a un exèrcit de lloguer. Assad dona suport a la YPG, amb la qual col·labora militarment en alguna zones, però no veu malament que Ankara els rebaixi els fums. Amb el seu èxit militar contra l’EI, i el suport dels EUA, estan políticament encoratjats.

Turquia ha canviat de bàndol. Primer va donar suport als islamistes; la seva frontera va ser zona de pas d’armes, petroli de contraban i combatents estrangers. Després va jugar contra l’EI, però sense passió. Té bones relacions amb l’Iran i Qatar, cosa que el converteix en rival automàtic de l’Aràbia Saudita i Egipte, dos dels amics dels EUA. L’Iran ha condemnat la incursió turca d’Afrin, però sense fer gaire soroll perquè ells també tenen kurds.

Desconcert dels EUA

Per complicar les coses, l’aviació dels EUA ha bombardejat aquesta setmana posicions de combatents lleials a Damasc. Segons sembla, en va matar un centenar. Rússia es va afanyar a condemnar la «presència il·legal» de tropes de combat nord-americanes a l’interior de Síria. Moscou també hi té tropes, però compta amb la invitació d’Assad. Els EUA continuen sense saber qui és el seu amic a Síria.

Israel fa set anys que observa la partida des de la barrera. De tant en tant ataca posicions de Hezbol·là o de l’Iran (aliats d’Assad). L’F16 de la seva força aèria abatut ahir per les defenses sirianes afegeix més tensió al polvorí.

És una guerra sense bombers, només hi abunden els piròmans. Parlem d’un teatre en què no us podeu fiar ni del que es diu ni del que sembla. Ningú està repassant l’hemeroteca d’aquests 15 anys. Si tot això us sembla un galimaties impossible d’entendre, no us preocupeu, a Trump li deu passar el mateix.