La soledat, potser la més inefable de totes les qüestions que concerneixen l’ésser humà, ha inspirat cançons molt boniques en la història de la música, com aquella dels Beatles en què Eleanor Rigby recull els grans d’arròs escampats a les portes d’una església on acaba de celebrar-se un casament. «All the lonely people, where do they all come from?» (Tota la gent solitària, ¿d’on ve?). Més enllà de la lírica, però, la qüestió s’està convertint en un mal contemporani: al Regne Unit ja té categoria d’assumpte d’Estat amb la creació del Ministry for Loneliness (el Ministeri de la Soledat). Encara que ho pugui semblar, no es tracta d’un acudit dels Monty Phyton.
Va ser el 17 de gener passat quan la premier Theresa May va crear el càrrec amb l’objectiu d’afrontar l’aïllament que pateix la gent gran, els seus cuidadors i les persones que han perdut un ésser estimat, després que un informe indiqués que la soledat afecta nou milions de persones en aquell país; això és, el 13,7% de la població total; prop de 200.000 persones grans no havien tingut cap mena de conversa amb un familiar o un amic durant un mes. La nova cartera ministerial, per cert, és la cristal·lització d’una idea de la diputada laborista Jo Cox, assassinada per un ultradretà el juny del 2016, tot just una setmana abans del referèndum en què va sortir victoriós el brexit.
Un fenomen reconegut al Japó
El problema no se circumscriu a l’illa, a la Gran Bretanya i les seves interminables tardes de pluja i te amb llet darrere de la finestra. Un article recent del Harvard Business Review revela que el 40% dels adults nord-americans confessen sentir-se sols. Al Japó, l’aïllament de la gent gran ja és un fenomen reconegut. I a Suècia, un país que és referent en la forja de l’Estat del benestar, una de cada quatre persones també es troba en la més completa soledat en el moment de la mort, segons va airejar el polèmic documental La teoria sueca del amor (2015), d’Erik Gandini.
Aquí, a casa nostra, també salten a la palestra de tant en tant informacions que fan encongir el cor i regira l’estómac. Faltaven pocs dies per Nadal, quan el magistrat Joaquim Bosch, exportaveu de Jutges per a la Democràcia, va penjar un missatge a Twitter que arrencava així: «Cada cop em passa més, com a jutge de guàrdia, trobar-me amb cadàvers de vells que fa molts dies que són morts». El tuit va arrossegar tota una cua de comentaris perquè, de cop i volta, prenien un sentit nou aquelles notícies deslligades en els informatius, aquells avis amb brasers desatesos.
Theresa May no hauria hagut de crear una cartera ministerial si no s'hagués esforçat tant en les retallades
¿Què dimonis passa en l’era de la hiperconnectivitat? ¿En quina societat vivim? On és la fissura, ¿en els llaços familiars o bé en la degradació de les polítiques socials? En una combinació dels dos factors, suposo. Per descomptat, en la moda occidental de l’individualisme, d’escombrar tot allò que fa nosa al voltant d’un mateix. Però també no és menys cert que, des de finals dels anys 80 ençà, l’eclosió del neoliberalisme i la falta d’ideologies col·lectives solidàries han vingut aposentant una mena de darwinisme social… La directora de l’FMI, Christine Lagarde, ja va suggerir en el seu dia raspallar les prestacions «pel risc que la gent visqui més de l’esperat». ¿On ha quedat l’anhel d’una distribució més igualitària de la riquesa?
Probablement, la primera ministra Theresa May no hauria hagut de crear el Ministeri de la Soledat si ella i el seu antecessor en el càrrec, David Cameron, no haguessin posat tant d’esforç a dinamitar aquelles petites institucions socials que pal·lien la soledat. Les biblioteques, per exemple: se n’han tancat prop de 500 en els últims anys de Govern tory, quan és ben sabut el paradís d’evasió que propicien els llibres. El brexit també ha afectat l’afluència de treballadors estrangers que nodreixen el sistema públic de salut (NHS).
La vellesa en blanc i negre
Tampoc aquí en sortim gaire ben parats d’ençà que les retallades van convertir la llei de la dependència en paper mullat. En aquest sentit, resulta d’allò més interessant el treball titulat La soledad de María, que li ha valgut al fotoperiodista madrileny Carlos de Andrés el premi internacional Luis Valtueña de Fotografia Humanitària. María és com es deia la seva mare, i el fill es va dedicar a retratar-la durant els últims cinc anys de la seva vida: María estén la roba amb les seves mans ossudes; María fa la migdiada amb la boca oberta en un sofà immens. La vellesa en blanc i negre.
L’àvia va morir el dia de Reis, als 95 anys, atesa pels seus fills, tots dos amb treballs dels que no deixen respirar, i amb l’ajuda de cuidadors. Però en cinc anys no va aconseguir plaça en una residència pública. ¿Per què? Perquè María podia anar al lavabo per ella mateixa i menjar amb les seves pròpies mans.