S'han complert 100 dies des que va començar l’aplicació de l’article 155  de la Constitució a Catalunya, i les candidatures independentistes que en campanya van fer bandera de la recuperació de les institucions encara no han aconseguit formar un Govern, que és la forma més ràpida i directa d’arxivar la decisió presa per l’Executiu de Mariano Rajoy després de l’1-O i la declaració unilateral d’independència. La figura de Carles Puigdemont, i la seva pretensió de ser president de la Generalitat des de Brussel·les, s’ha convertit en el nus gordià de les negociacions entre ERC, Junts per Catalunya i la CUP. Tenint en compte l’aritmètica parlamentària, només el bloc independentista pot governar, així que el seu desacord és el que permet que l’article 155 encara estigui en vigor. Aquest desacord és el que fa, en definitiva, que més d’un mes després de les eleccions Catalunya segueixi sense un govern efectiu, que pugui dedicar-se a reparar els danys causats per mesos d’aguda crisi política, institucional, social i econòmica. 

Davant la postura d’ERC que no investirà l’expresident si això comporta «conseqüències penals», la maquinària independentista s’ha posat en marxa per aconseguir una solució imaginativa, una faceta en què té una acreditada solvència. L’última idea és dividir la presidència en dos, entre Puigdemont a Brussel·les –elegit, se suposa que per aclamació, per una assemblea de càrrecs electes– i un president investit a Barcelona pel Parlament complint el marc legal. D’aquesta forma s’esquivarien les conseqüències penals per a la Mesa del Parlament i Puigdemont mantindria, a ulls dels seus, la presidència. No cal dir que una sortida d’aquesta mena potser beneficiaria Puigdemont, però presenta innombrables problemes polítics i legals, des d’inseguretat jurídica fins a qüestions elementals com que Catalunya no pot ser governada a distància. I més si, com indica l’últim gir de les negociacions, Puigdemont aspira a ser un president amb poder executiu amb totes les de la llei. El seu problema és, precisament, la llei, cosa que fa inviable qualsevol fórmula no simbòlica. I fins i tot el simbolisme és perniciós, ja que prolonga la il·lusió que el seu cessament a l’empara del 155 va ser il·legal i il·legítim. Catalunya no sortirà d’aquest mal pas amb pensament màgic.