«Jo no compro aquesta enganyifa que el treball sexual és una feina com qualsevol altra. A cap altra existeix el nivell d’assetjament, explotació i precarietat que hi ha en la indústria. Trobarà moltes webs on es publica el testimoni d’una noia que diu que la feina li encanta, i que se sent satisfeta fent-la. Gairebé tots són testimonis falsos i els publiquen els mateixos empresaris. La feina és duríssima, esgotadora. És cert que m’agrada el sexe, però la raó principal per la qual les dones venen sexe per diners és per desesperació econòmica, no et confonguis».

«Com a teleoperadora guanyava 800 euros al mes, i necessitava  una hora per anar a la feina i una altra per tornar. I a més havia de treballar en uns horaris impossibles A qualsevol altra feina (reposadora, caixera, cambrera, dependenta) el meu físic jugava en contra meu. No es contracten les noies grasses».

Però al seu camp ella comptava amb avantatges sobre altres noies. Tenia càmera pròpia d’alta definició. I parla anglès. Això li va permetre eliminar Espanya de la llista de països des d’on podien connectar els usuaris, perquè cap conegut pogués trobar-la. A més, als Estats Units hi ha un gran mercat per a les web- camgirls plus size.

La seva feina consistia a posar-se davant de la càmera i fer un xou. Jugar amb els seus mugrons, parlar, cantar, explicar acudits… Davant un munt d’usuaris anònims. El que fos. Atraure l’atenció d’algun home que estigués disposat a pagar per veure-la en privat. Als xous privats, ella feia tot el que l’home li demanava. Tot.

«Ja estava avisada que hi hauria alguns usuaris que només es connecten per insultar-te. Que simplement havia de banejar-los (restringir-los l’accés). Però per més que hi estiguis preparada, fa mal».

«A vegades penso que aquesta feina era pitjor que la prostitució, perquè la gent s’encoratja des de l’anonimat. Una puta no ha d’aguantar tots els insults que jo rebia».

«Per descomptat que n’hi havia altres de molt amables, però fins i tot aquells que en teoria em tractaven bé, simplement em bordaven ordres i esperaven que les obeís. Tot i així, a mi m’agradava, al principi. Em provocava una espècie d’eufòria saber que hi havia gent disposada a pagar per veure’m, perquè jo durant anys havia sigut la noia del grup que no lligava mai, l’amiga simpàtica i grassa de les guapes».

Hi havia dies en què no guanyava res, dies en què es passava sis hores ballant o cantant fent striptease per a un munt d’homes anònims, sense cap de privat. «En dies excepcionals, podia fer 300 dòlars en sis hores. En jornades normals, 50. Menys que una assistenta». Espanta quan calcula el colossal benefici que guanyaven a costa seva  l’empresa per a la qual treballava: un 60% dels seus guanys. I tot i així, ella va tenir sort. Altres empreses s’emporten el 85%.

Va aconseguir un client regular, una espècie d’assegurança d’ingressos. «Arribava a gastar 600 dòlars al mes només en mi. En certa manera, em vaig convertir en la seva nòvia virtual. I crec que això era el que ell volia. Una nòvia en la vida real alguna vegada podria portar-li la contrària, però jo feia tot el que ell em demanava. Després va començar a posar-se gelós. Li vaig aguantar els crits i els insults molt de temps. I al final el  vaig banejar. Llavors entrava cada dia des d’IPs diferents».

Al cap de dos anys, sempre estava cansada, irascible, plorava per qualsevol bestiesa. Al final vaig anar a un psicòleg. «Al principi no relacionava la meva depressió amb la meva feina. Però allà vaig començar a adonar-me que els insults constants i l’esgotament sí que al final perjudiquen».

És una història de masclisme. Però no només d’això. És una història de violència en una societat en la qual l’anonimat a les xarxes permet a moltes persones atacar les altres. (Els trols de webcam no difereixen gaire en intencions dels que ataquen qualsevol tuitstar cada dia). És una història de  grassofòbia, d’explotació, de precarietat laboral. D’abús, de violència de gènere.

«No em penedeixo de res, no val la pena. Vaig aprendre coses sobre mi mateixa i sobre els altres. Però no ho tornaria a fer mai més. La meva salut mental val més que els diners».

És una dona bella. I és grassa. Digna. I ha sigut treballadora sexual. Valenta i forta. I pren ansiolítics. En les coses inesperades hi ha el seu encant, i l’interès de la història que m’ha explicat.

Quan se’n va la percebo pobra als ulls de molts, però rica com poques.