Edifici de dos pisos. Als balcons del superior, una gran bandera espanyola i una senyera. Als de baix, un parell de metres de tela groga, diverses estelades i un munt de llaços grocs abraçant cada barrot. També el coll del nan de jardí que custodia una de les cantonades està engalanat de groc. Només cal observar un minut els dos balcons per imaginar la batalla cromàtica que existeix entre els dos veïns. Primer van arribar les estelades. Després s’hi van sumar les banderes espanyoles com a reacció. Ara, una silent però contumaç invasió groga pobla els edificis, les voreres i els racons més variats del mobiliari urbà. El carrer sempre ha sigut objecte de la reivindicació política. La Transició va poblar els murs de cartells i pintades. Aquell desordre de paper mesurava la temperatura de les ànsies de llibertat. També les seves formes: caòtiques, espontànies, instintives.
L’expressió del carrer com a forma de reivindicació és inherent a la democràcia. El procés l’ha utilitzat profusament. Des de les massives manifestacions de la Diada, perfectament orquestrades buscant un gran impacte visual, fins a accions sonores com les cassolades. L’objectiu de mostrar el caràcter massiu de l’anhel independentista s’ha complert amb escreix. Tant que les urnes, amb aquell tossut 47% de vots a favor de partits secessionistes, semblen contradir la il·lusió de majoria aclaparadora.
Avui, l’expressió de la reivindicació independentista se centra en els llaços grocs i, per extensió, en qualsevol element d’aquest color. El significat que se li dona és inequívoc: «llibertat presos polítics». La seva manifestació irromp en els perfils a les xarxes, les peces de vestir, els balcons i una infinitat d’elements públics. Calçades, arbres, fanals, baranes… qualsevol suport és bo per al clam.
La persistència de molts lliura una pacífica batalla amb les brigades de neteja d’alguns municipis. En vista dels resultats, es pot assegurar que van guanyant els primers. La pugna no sempre és tan pacífica amb altres ciutadans que no accepten la invasió del groc i intenten aturar-la pels seus propis mitjans. Els altercats, encara que mínims i bàsicament reduïts al terreny verbal, delaten uns corrents subjacents d’incomoditat.
No tots els que no adopten el llaç groc són adeptes al PP ni comparteixen la seva covarda i perversa estratègia de judicialitzar la política. Els motius per no cedir al groc poden ser molts i molt variats. Des dels que rebutgen el camí iniciat pels líders del procés i el carreró sense sortida on ens han conduït, fins als que no accepten que siguin presos polítics, terme que tampoc accepten entitats poc sospitoses d’alinear-se amb el PP com a Amnistia Internacional o l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme.
Cuixart, Sànchez, Forn o Junqueras potser estan injustament a la presó, però això no els converteix en presos polítics. Aquesta qualificació banalitza la dictadura franquista, els condemnats a mort, els torturats i els milers de presos que omplien les presons només per escriure pamflets o organitzar manifestacions. De la mateixa manera que es frivolitza el trencament de la llei que es va reiterar en i des del Parlament, pressuposant que les accions dels independentistes eren immunes a la legalitat. Que és el mateix que considerar-se una classe superior a la de la resta de ciutadans. Els motius per negar-se a lluir el llaç groc són tan vàlids i respectables com els que porten a adoptarlo com a símbol d’una injusta deriva autoritària del Govern i d’una independència judicial que no és impol·luta. En l’àmbit personal és inqüestionable la llibertat per adoptar-lo. L’acceptació ja és més discutible quan es tracta de l’espai públic.
En realitat, el debat podria portar-se una mica més enllà i estendre’s a la proliferació d’estelades en places o espais públics auspiciada o, com a mínim, tolerada per governs municipals. ¿Llibertat d’expressió o imposició ideològica de l’autoritat política? La percepció que suposen uns símbols d’inevitable caire ideològic no és innòcua per a qui la percep. Alimenta la sensació de pertinença a un grup que, per la propagació dels seus missatges, sembla majoritari i acceptat. És el pensament correcte. Al mateix temps, es crea una sensació d’indefensió en qui no comparteix aquests símbols. És una reiterada constatació que la seva manera de pensar, la seva ideologia, ni té predicament ni és ben rebuda per la majoria. El carrer no és seu. De manera gairebé inconscient, la reivindicació d’uns és vista com una agressió, com una mena de coacció per a altres.
Al capdavall, més enllà de l’evident i irrenunciable llibertat d’expressió, també és un cas d’empatia política. Davant el dubte, només cal imaginar com serien percebuts els símbols contraris per decidir els límits dels propis.