Miquel Reina (Sant Sadurní d’Anoia, 1986) era un creatiu publicitari de l’agència Grey de Barcelona. Li anava bé -i això que la crisi anava al galop-, però sentia que estava estancat. Fa un any i mig va aconseguir una feina a Thinkingbox, un estudi de Vancouver, a la costa pacífica del Canadà, que treballa per a Paramount, Sony i Warner. Total. Però tenia una història al cap. Va robar hores de dormir per escriure-la, la va titular Luces en el mar i, sense cap mena de padrí, la va xutar al ciberespai. El que va passar va ser un miracle. De moment retinguin aquesta dada: la tirada mitjana d’un llibre a Espanya és de 3.496 exemplars per títol.

¿Tantes ganes tenia d’escriure?

Soc un motivat. I el que més m’agrada és explicar històries. L’origen de Luces en el mar es remunta al 2008, quan estava acabant la carrera a Elisava. Havia d’escriure un guió per a una assignatura i no hi havia manera de trobar una idea.

Quin patir.

Era allà, al saló dels meus pares, mirant una casa de nines de color groc situada en equilibri precari sobre un moble i vaig pensar: "En qualsevol moment, algú passarà i la farà caure".

¿La casa que flota al mar del seu llibre?

Sí. Vaig descartar la idea per a l’assignatura, però es va anar expandint dins meu. Vaig imaginar personatges i trames. Vaig fer un esborrany, el vaig fer llegir a la meva mare i em va animar molt. Només quan em vaig instal·lar a Vancouver vaig pensar a treure-la a la llum.

¿Coneixia algú de la indústria editorial?

Ningú. Llegeixo molt al llibre electrònic i un dia vaig veure que Amazon convocava un concurs per a autors independents. "Amb la quantitat de títols que mouen, ningú em llegirà", vaig pensar. Però, malgrat que acostumo a dubtar molt, em vaig crear un perfil i el 31 de setembre del 2016 vaig pujar el llibre en format Word.

¿I?

En 48 hores es van produir 6.000 descàrregues, i la puntuació rondava el 4,6 sobre 5. ¡Tota aquella gent no em coneixia de res i ja m’havia llegit! Però encara vaig flipar més quan vaig veure que començaven a buscar-me a través de les xarxes socials i m’enviaven missatges privats. Sense buscar-ho, el llibre va pujar al número u en diverses categories.

¿Va comprar lectors o què?

El sistema d’Amazon és extremadament democràtic. Els llibres pugen o baixen en funció de la puntuació dels lectors. Però a més fa vuit mesos va tornar a passar una cosa sorprenent.

¿Encara més?

Vaig rebre a través de Linkedin una petició de contacte de l’agent Mónica Carmona. Em va dir que havia vist el fenomen d’Amazon i que volia llegir el llibre. Vaig acceptar que em representés i al cap d’una setmana ja tenia cinc ofertes d’editorials espanyoles -Espasa publica el llibre a Espanya dimarts que ve-, ha aconseguit contractes a Alemanya i Itàlia i -¡brutal!- ha venut els drets en anglès per a Amazon.

Ha tocat el cel. Ja no es pot fer res més.

Es pot fer una pel·lícula... Els meus col·legues de l’estudi volen portar el llibre a Los Angeles.

¡Per la glòria dels Lumière! I fins i tot tindrà un càsting en ment...

Mentre escrivia, veia Meryl Streep com la protagonista femenina.

¿Qui veu per al masculí?

Una barreja d’Ed Harris i Tom Hanks. 

Miri que si es fa realitat...

De tota aquesta experiència n’he tret una cosa clara: tot és possible, però t’ho has de treballar molt.