Faig meves moltes de les reflexions d’Imma Sust en la seva columna de fa uns dies en aquest mateix diari a propòsit del que passa amb aquelles persones sospitoses d’assetjament sexual i abús de poder, en l’onada que va començar amb Harvey Weinstein i Kevin Spacey i que, per velocitat i volum, va camí de convertir-se en la mare de totes les onades, en tsunami justicier.

Conscient que trepitjo terreny delicat, camino sobre les paraules com sobre les brases d’una forja. Sospeso tot el que dic. I dic: condemna total per a l’abusador, sense pal·liatius. I suport total a les víctimes de l’abús. La comprensió de la qual soc capaç va tota per a elles. I ni un sol gram per als que, en posició preeminent, van vexar i van humiliar. Per a ells, res. Zero. Ni silenci, ni sigil, ni foscor; sinó al contrari, llum i taquígrafs a mansalva. I el dictat de la justícia.

 Però compte amb la doble moral. Amb la hipocresia. Amb la febre, el rampell i els impulsos a l’empara de l’actualitat. Fins i tot amb interessos i campanyes que se’ns escapen. Compte amb les reaccions extremes. Entenc i respecto les actrius que decideixen no tornar a treballar amb Woody Allen. O els/les models que no pensen posar mai més per a Mario Testino. Però me’n recordo dels que durant anys han treballat per a Roman Polanski, per exemple, la condemna del qual per actituds similars no pot ser ignorada per ningú.

Ningú ha retirat els luxosos llibres de fotos de Terry Richardson o de Bruce Weber dels aparadors. Ni els vídeos de Bill Cosby de les prestatgeries. Per no parlar de Chaplin. En canvi, Sony Pictures i Ridley Scott han decidit que el treball de Kevin Spacey desaparegui del film All the money in the world. Esborrat. Esfumat. A les escombraries. No existeix. Tall aquí, tall allà, i el que va fer l’actor en dos mesos ho repeteix un altre en quatre dies: Spacey no hi va estar mai allà.

Permetin-me opinar que no em sembla just. Condemno la persona, però no tinc per què condemnar l’actor. I molt menys el personatge de ficció nascut del seu talent.