A gairebé tots els periodistes i lectors de diaris de la meva generació els ha agradat 'Los archivos del Pentágono'. És excel·lent com a pel·lícula. Però encara és millor com a testimoniatge de la grandesa del bon periodisme dels anys d'or del paper. Aquella premsa naturalment no sempre va desafiar homes tan rellevants com Nixon. Però en infinits llocs i moments hi va haver, en la segona divisió, periodistes i editors que ho van fer davant alcaldes corruptes, policies abusadors i bruts especuladors amb molt poder local. S'hi van jugar el futur personal i la continuïtat dels seus mitjans sense la mímina possibilitat que les seves gestes transcendissin i els convertissin en gent reconeguda, com sí que va ser el cas de Katharine Graham i Ben BradleeBen Bradlee, l'editora i el director de The Washington Post.

Confesso que des d''El campió' (el nen que assisteix al ring a la mort del seu pare boxejador) no se m'havien mullat tant els ulls en un cine. Va ser quan el cap de tallers del diari crida «¡engega!» perquè la rotativa comencés a imprimir la veritat sobre el Vietnam que volien censurar tant Nixon com els amics dels responsables de The Washington Post.

El diari defensava una cosa que sona ingènua: explicar el que els ciutadans tenien dret a conèixer. És un principi molt menyspreat en aquesta era digital de les mentides verdaderes (o com si ho fossin) en què la comunicació té més protagonistes -aparents periodistes o no- que treballen per distorsionar partidistament o publicitàriament les coses que informadors que intentin explicar-les.

És aquesta etapa en què molts de vostès prefereixen les versions espectaculars d'impacte abans que les argumentades. O la superficial informació entreteniment abans que les més pesadetes claus ocultes del que passa a la llum del dia. Al cine hi havia molt per plorar a més de la meva nostàlgia personal –als 20 anys vaig treballar al costat de les linotípies corregint línies de text en plom– i aquell moment sublim de l'«¡engega!».

Com que això va de notícies els en donaré una: encara hi ha periodisme decent, encara hi ha germans d'aquells que li van amargar la glòria al mentider Nixon. I a molts llocs. En general, molt putejats, sense saber com desitjarien vostès assabentar-se de les coses perquè molta gent decent creu que en plena crisi econòmica la informació veraç i no subvencionada/condicionada per algun poder o interès pot aconseguir-se gratis. 

Desprestigiar el missatger

I afegiré amb petita maldat un exemple: saben que existeix fins i tot el trio Puigdemont-Forn-Trapero que, sí, encara que ho van negar van tenir informació prèvia de la CIAinformació prèvia de la CIA sobre maldats que podien passar a la Rambla, no van voler que això arribés fins a vostès, i van intentar desprestigiar el missatger periodista abans d'enviar cap a la incineradora el paper de la prova. «¡Engega!».